Indústries i caminars.

"No podem negar en nom de l’oblit; de la mateixa manera que no podem assassinar en nom de la mort".

Això ho escrivia jo fa uns mesos en relació a l’amnèsia postfranquista i el nostre ambient polític. Ambient de misèria política que lamentablement podem veure en molts i molts governs i societats.

Especialment els discursos, mentides, amnèsies, lleis de "la memòria", judicis d’Audiència, Suprem, determinades apel·lacions a la història, complicitats, guions de pràctiques sociològiques inacceptables, "justícies infinites", "llibertats d’expressió del PP", paraules buides, etc.

Penso que un punt important aquí és adonar-nos de les confusions que hem de fer per aconseguir aquests "oblits" i "negacions".

Vull dir que, si ens hi posem, és relativament fàcil que veiem el què
pressuposa i ens suposa fabricar oblits i morts. I valorar que alguna
cosa urgent hem de fer.

Pensem ara només en detalls d’això que
els govern central ens presenta com a resposta a la necessitat d’una
llei de la memòria històrica. Aquí podem veure clars alguns d’aquestes
errors que assenyalo.
I també podem veure un altre punt que considero decisiu: els ciutadans com a
concesors, i els representants polítics o altres poders com a
pretensiosos, ens hauríem d’adonar que estem ben equivocats si acceptem aquesta mena de llei que han fabricat.

El
govern espanyol s’ha posat a fer una rèplica de la llei de punt i final
franquista. Això ja és greu; i marca de la poca feina d’educació i
cultura democràtica que han fet els polítics i actors de la transició.
Ja
és prou greu, dic. I cal afegir que ara ho fan amb la pretensió i
creença impressionant que ells fabriquen la realitat. Amb la pretensió
que el legislador espanyol decideix què és o no és la memòria, el
record, què és una recordança, o coses d’aquest tipus.
Jo a això ho anomeno integrisme metafísic insuportable.

Ara
que s’apropen les eleccions a la Generalitat de Catalunya expressaré un
meu desig. Voldria que aquí puguem fer un govern i societat que no
segueixi amb aquests costums polítics.
Voldria viure en una
societat en la que no puguem aguantar per principi l’atac o violació
d’algun dret bàsic de les persones. I que acabi amb els monstres del
XIX i XX; que acabi amb la oposició estat-ciutadà, per començar.

I,
tan si els representants s’hi apunten com si no ho fan, la societat
civil haurem de fer alguna cosa més que aguantar i fer feina
d’homenatge pòstum, o quasi. Jo començaria per exigir a qui faci
homenatges de reconeixement, que expliciti criteris i compromisos.

Un
bon exemple per començar és un dels premis que veig en la base d’alguns
dels problemes que assenyalo avui. Es tracta del premi Príncipe de Asturias;
paradigma de defensa de la idea absurda de "indisoluble unidad de
España". Jo diria que per principi, per ús, i per manca de compromís.

També
trobo interessant que els filòlegs ens expliquin alguns detalls sobre
els possessius. Pot ser trobem alguna pista per començar a fer
ensenyança de respecte entre les persones.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!