I així estan les coses a dia d’avui.
Solbes, l’avi del consell de ministres, diu que no complirà el calendari i que
ni parlar-ne del 9 d’agost. El
finançament pinta malament. Quan no és Doña Constitución és Doña Crisis. Primer la cotilla constitucional per retallar l’Estatut del 30-S, aquell de la trempera col·lectiva al Parlament de Catalunya. Després la cotilla financera, ara que ja es pot dir la paraula crisi en el país de les meravelles. La qüestió és anar marejant la perdiu. No complir ni la paraula donada ni fer complir una llei espanyola com és l’Estatut. Això és el que està fent el
govern amic. Alguna
cortina de fum de
Zapatero hi ajuda, en l’estratègia dilatòria. En aquests dies del postpujolisme la realitat és molt crua.
Tarradellas se sentia enganyat en arribar a Barajas de camí cap a casa. Ara l’engany és descarat, no cal ni rumiar-hi en el trajecte que feien Tarradellas i
Pujol. En aquests dies del postpujolisme i del postmaragallisme, el desvergonyiment és gros, adobat de pàtena mediàtica favorable. Però
Montilla desafia Zapatero, i
Castells s’encara amb el seu homòleg Solbes. Paraules, a manca de fets. Caldrà veure si el certificat de centralitat política —aquesta gran desitjada de la sociovergència— s’obté a cop de fets, i no de paraules. Sense finançament no hi ha govern progressista que aguanti. Sense Estatut, no hi ha govern (progressista o nacional) que s’entengui. I això sí que és la centralitat. No la política del bla-bla-bla, sinó la del país, que és la que compta. I és el país el que comença a patir la crisi. És el que demana fets i paraula.
Resulta bastant patètic que siguin els “constitucionalistes” els qui no acatin les lleis. Tampoc poden.
Ells, els polítics nacionalistes espanyols , irresponsables per definició, lacais del capital per ejecutoria, enemics declarats de la raó i de qualsevol indici de perpicàcia són els únics responsables del crack econòmic. No hi ha diners per pagar el desgavell econòmic que han creat. No hi ha solució. Cal exigir responsabilitats i obrir un procés de Solsona que els jutgi.
No duu enlloc reclamar el compliment d’una llei miserable que a més no depèn de nosaltres. Ras i curt, en la situació on som caldria no oblidar que la força de la raó res pot front la raó de la força.
Els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat
Els polítics del parlament del Zoo deuen pensar desconsolats… per què ens fan això? per què ens obliguen a fer un lleig, encara que sia pura comèdia? amb lo bé que estaríem tranquilets. A sobre que ens vam autolimitar fins al ridícul amb un consell consultiu, per després regatejar-nos fins al límit, i ara amb resolucions judicials pendents i encara ens planten maniobres dil·latòries per comprovar cofois que ens les empassem…i per què ho fan?
I ells no cal que ens diguen la resposta, que és ben clar…
PORQUE PODEMOS 🙂
1- Si no vaig mal esntès, l’estatut és una llei.
2- L’estatut marca el 9 d’agost com a data límit per al nou finançament.
3- L’estatut defineix el model de finançament.
4- Per tant, el 9 d’Agost en Solbes no complirà la llei ja que presenta un model que no compleix l’estatut.
Conclusió: El Govern català li hauria d’interposar una demanda judicial per incompliment de la llei.
No ens donen ni les engrunes que ens van prometre. Vem renunciar a molt a canvi de molt poc, i fins i tot això ens ho neguen. I Esquerra continua al govern! Per cert, molt trist el paper d’ICV, cada cop més una marca blanca del PSOE.