Saül Gordillo www.saul.cat

El militant socialista Antoni Cuadras, que s’acaba d’incorporar a la bloquesfera política, sosté que CiU està desconcertada i li augura un futur difícil l’endemà de les eleccions. Sigui com sigui, la veritat és que la federació nacionalista surt com a favorita de cara a l’1-N, la inesperada cita. Totes les enquestes situen CiU per davant del PSC, i això explica les maniobres desesperades dels socialistes finalment frustrades.

Artur Mas va anar fort dient que ell renunciaria a la Presidència de la Generalitat si no guanyava (en escons, s’entén) les eleccions. El director de la Fundació Rafael Campalans, el blocaire socialista Albert Aixalà suggeria que José Montilla repliqués l’aspirant nacionalista amb un altre repte: “Montilla s’hauria de comprometre a no governar si no treu més vots que Mas.” La victòria a les urnes serà cosa de dos, està clar. CiU o PSC. Però aquesta no és la qüestió realment important. Com als darrers comicis, el més decisiu seran els pactes postelectorals. Mas va superar Pasqual Maragall en escons, però va marxar de vacances a Canàries i, en tornar al país, es va trobar amb un pacte tripartit d’esquerres que el desplaçava de la conselleria en cap de l’últim govern Pujol a ser el cap de l’oposició.

Els estrategs de CiU, amb el poderós i influent David Madí al capdavant, han presentat les properes eleccions amb aquest dilema: CiU o el tripartit. Els nacionalistes deuen disposar d’informació demoscòpica sobre un notable malestar de la societat catalana amb l’experiència de mil dies de govern d’esquerres. La retirada de Maragall i l’aposta del PSC per Montilla segurament canvia alguna cosa. El tàndem Carod–Puigcercós també és una novetat a les files d’ERC. Però Mas manté el guió de situar l’electorat davant la disjuntiva: CiU o el tripartit.

Amb aquesta insistència, Mas intenta allunyar el fantasma de la sociovergència, que prové del pacte a La Moncloa amb Zapatero. Un govern CiU-PSC visualitzat abans dels comicis podria ser letal per als interessos electorals de nacionalistes i socialistes. Per això CiU no para d’emetre missatges en el sentit que l’únic govern alternatiu als mil dies de convulsió maragallista és un executiu nacionalista presidit per Mas. La resta seria un segon pacte del Tinell.

No creieu que CiU s’equivoca, amb aquesta estratègia de precampanya? En el fons, està convidant els electors a triar entre un govern de CiU en minoria o un govern molt ampli amb PSC (ara sense CpC), ERC i ICV-EUiA. Mas no obtindrà majoria absoluta. CiU mateixa reconeix que el seu màxim objectiu són els 60 escons. Per tant, dependrà del PSC (sociovergència) o del PP, una hipòtesi aquesta última que reivindica un Josep Piqué que fa la guitza a Mas. En la mesura que Mas exclou un pacte sobiranista amb ERC (perquè no para de dir pestes dels republicans) situa la federació nacionalista a les portes de la sociovergència o d’un govern minoritari amb el suport tàcit dels conservadors. La sociovergència tindria més números de prosperar en aquesta hipòtesi, ja que alguns com Duran Lleida, àlies el xarnego, s’hi juguen el seu futur polític via ministerial. El pacte CiU-PP, a part d’altament improvable, seria un suïcidi polític per als nacionalistes. La sociovergència també situaria el PSC a l’abisme, ja que per fer un favor al PSOE quedaria marcat per sempre com una opció sucursalista de Madrid.

CiU no vol sentir a parlar d’ERC. De fet, fa servir els independentistes com a culpables de tots els mals del país. Recordo els escarafalls del nacionalisme l’endemà del pacte del Tinell. Especialment el llibre de Vicenç Villatoro “Catalunya després del tripartit”, en què augurava: “La constitució i la justificació del tripartit es fonamenten en l’assoliment d’una pretesa normalitat nacional a Catalunya que ens permet ja tenir un mapa polític on només existeixen dretes i esquerres, on tothom és catalanista. Un horitzó ideal per al PSC i ICV, interessant per al PP, fatal per a CiU i dolent per a ERC. Un horitzó en què el nacionalisme queda condemnat a una expressió estrictament civil, excepte que reaccioni molt ràpidament per mantenir viu l’eix nacional de la política catalana, ja que des del punt de vista espanyol el “problema catalán” de l’encaix de Catalunya a Espanya queda solucionat amb la realitat autonòmica del cafè per a tothom.”

Tres anys després, CiU tindria l’oportunitat de capgirar l’escenari catastrofista que apuntava Villatoro. Però no ho fa ni té cap intenció. Els nacionalistes que fa tres anys maleïen els óssos dels independentistes per atorgar la Presidència de la Generalitat a un socialista d’obediència espanyola, deien, ara desaprofiten l’oportunitat de fer prevaldre l’eix catalanisme-espanyolisme en la política catalana. Per tant, incentiven el debat en l’eix dreta-esquerra. I arribats a aquest punt [aquí una pista], qui té les de guanyar és el tripartit d’esquerres.

Tant decebut està el votant del tripartit com per frustrar una segona oportunitat de govern d’esquerres? En cas de reeditar-se l’acord entre PSC, ERC i ICV-EUiA, està clar que el Govern seria més estable. Per montillista (postpujolista i postmaragallista) i postestatutari. Això, sempre i quan Montilla no accepti el seu sacrifici en benefici de Zapatero.

[Us recomano la lectura del bloc del republicà Antoni Soy, que apunta amb optimisme línies estratègiques i no estalvia autocrítica. No obstant, ha tret de polleguera el fundador del Partit Republicà Català Enric Borràs.]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!