L’assalt a TV3, l’article d’avui publicat a l’Avui:
La retirada de la publicitat de Televisió Espanyola no hauria pogut
arribar en pitjor moment. D’entrada, l’audiència ha premiat la
desaparició dels anuncis, perquè veure una pel·lícula sense
interrupcions és com anar al cinema. (O millor, perquè ara els cinemes
fan vaga i boicotegen el català.) Però més enllà d’això hi ha moltes
incògnites sobre el model que seguirà l’ens públic, el repartiment del
pastís publicitari (no està demostrat que els antics anuncis de TVE se
sumin als que tenen les altres cadenes) i l’escenari mediàtic que
generarà la decisió del govern espanyol. Arriba en mal moment, perquè
després que les televisions privades hagin aconseguit amb pressió
política el botí de la pública espanyola, totes les mirades han
començat a dirigir-se cap a TV3. Per què la pública catalana hauria de
ser diferent de l’homòloga espanyola, ara que el govern de l’Estat ha
posat en marxa una LOAPA audiovisual? Aquesta llei centralista de
l’audiovisual, la pressió del sector privat en plenes fusions (Cuatro
amb Telecinco i Antena 3 amb La Sexta) i la crisi que ha enfonsat els
ingressos per publicitat estan sacsejant la pantalla estatal.
Catalunya té una llengua pròpia, i aquesta és una gran diferència
entre TVE i TV3. La nostra va néixer per normalitzar el català, també
amb els anuncis. Avui, però, això ja no és garantia de res. El
precedent espanyol i la pressió dels privats d’aquí (la majoria en
castellà) coincideix amb un clima electoral que propicia la subhasta.
Els lobbies treballen de valent i tempten els nostres polítics
que puguin estar disposats a afeblir l’ens públic català en nom de la
bona gestió i l’estalvi a canvi d’amabilitat en forma de línia
editorial. Correm el risc de veure reproduït a TV3 el cop de timó de
TVE. El president de la corporació dels mitjans públics, Albert Sáez,
no descarta la possibilitat que la publicitat desaparegui de Catalunya
Ràdio. En això, ja ens assemblaríem als espanyols i RNE. Després
quedaria el gran assalt a TV3. Però aquí Sáez té ganes de plantar cara:
“Els negocis que no es poden explicar són mals negocis”. Llavors caldrà
veure si encara queden polítics que defensin els mitjans públics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!