La revetlla de Sant Joan s’avança pels petards i coets de celebració de la victòria de
la Roja davant d’Itàlia. Espanya guanya a la italiana, en la ronda de penals, i les mostres d’alegria —focs d’artifici i clàxons a dojo, ara parlo de Calella, la meva ciutat— posen de manifest la profunditat del que s’està coent. Vincular un esdeveniment esportiu important com
l’Eurocopa de futbol i
la campanya de promoció d’
una cadena de televisió que ens fa entrar el
Doctor House a casa és un còctel explosiu. Futbol i televisió jugen a favor del nacionalisme espanyol aquests dies. I de quina manera! L’escalfament televisiu de motors, amb el famós crit de guerra
Po-de-mos!, i la sensació que aquest cop la fúria espanyola pot trencar els seus maleficis fan aflorar les expressions més apassionades de patriotisme hispànic. Fa més l’Eurocopa i el combinat estatal que vint-i-set campanyes publicitàries juntes del Govern d’Espanya i uns quants xecs de regal de la factoria
Zapatero. El nacionalisme espanyol, desvergonyit i desacomplexat en forma de passió vermella, d’icones clàssiques —el torero, el tricorni, el brau…— superades per una estètica renovada i uns referents més atractius. Només cal veure els anuncis televisius, que res tenen a veure amb la caspa habitual d’anteriors campanyes de
TVE amb
la selección. Està fent un gran patriotisme la cadena del
Grupo Prisa Cuatro [
bloc] i la seva estètica moderna per combatre el friquisme de xandall, la dentadura postissa que cau de
Luís Aragonés i l’habitual
Manolo el del Bombo. El fiquisme de
Chikilicuatre [
web] a Eurovisió [
Dia de l’Orgull Friki] va ser l’aperitiu d’aquest sentiment patriòtic que roda per les gespes d’Àustria.
Si els russos cauen dijous, l’eufòria i la bogeria de nacionalisme espanyol serà insuportable. Una pròrroga de la revetlla de Sant Joan que durarà tota la setmana amb petards, coets, comitives espontànies de cotxes tocant els clàxons i allò que no sona. Quin malson, en nom de l’audiència. I el que és pitjor és sentir-se marcià anant contra l’espanyola i simpatitzant amb italians, russos o, posem per cas, alemanys o turcs. Molts no ho entenen. Però jo el que no entenc és per què diuen sex quan volen dir Cesc [web] i sí saben dir Guus Hiddink i tants altres noms.
Per cert, aquells mitjans de comunicació que ridiculitzen les seleccions esportives catalanes, critiquen els recursos públics que s’hi destinen per aconseguir el seu reconeixement oficial i simplifiquen l’intent com una obsessió del nacionalisme català, què en diuen aquests dies? O els ciutadans que blasmen el nacionalisme, quan és català, però ja els va bé tot aquest xou de fúria espanyola?
M’encanta la roja turca d’aquesta Eurocopa, que no la política turca, l’imperi otomà no va poder conquerir Europa però en canvi és més a prop de conquerir l’Eurocopa.
Una qüestió és la furia multiplicada per quatre i altra molt diferent els interesos d’Estat espanyol que veten i fan que les seleccions catalanes ja no puguen participar en competicions oficials de maxim nivell.
Trobo que aquest comentari està totalment fora de lloc. Deixa que els que poden gaudir d’una selecció en gaudeixin com vulguin. No fan res a ningú. En canvi aquestes opinions destructives i ridiculitzadores cap a una nació (la seva) sí que fan mal i són injustificades, no tenen raó de ser.
Jo, qui em boicoteja, veta, compra voluntats per evitar q el meu pais tingui una selecció nacional en tots els esports q pot… només li desitjo q perdi sempre…i si potser les maletes en els viatges també …
http://www.alaputacalleencuartos.com
Saül, el que passa és que Es`panya ja te´presa la decisió de com aturar l’incipent sobiranisme que es va manifestar a Barcelona el febrer de 2006 i el desembre de 2007:
l’opció és el conflicte ètnic, que ja s’insinua per tot arreu.
Que en Puigcercós i en Carod no sàpiguen ni com afrontar el tema (i facin veure que no se n’adonen), és un altre problema.
La feina del sobiranisme no és convèncer als espanyols del Baix Llobregat, sinó als catalans de centenars de pobles i desenes de comarques on els partits nacionalistes tenen majories amplíssimes.
No ens cal tenir el 100%. Amb el 51% n’hi ha prou. López Tena ho diu ben clar.
El conflicte ètnic s’acosta a passes agegantades.
Només s’evitarà si el sobiranisme català es rendeix definitivament, com ja ha fet UDC.
Sóm molts (alguns milers, suposo) els qui desitgem, sense cap odi ni ressentiment, que Spain perdi sempre que jugui, a qualsevol esport col.lectiu, i davant qualsevol contrincant, i per la màxima diferència possible. Bé, és una posició de principi, no majoritària, ni molt menys, però respectable, com qualsevol altra.
Ja són/sóm menys els qui, a més d’aquest desig permanent, urbi et orbe, tampoc gastem ni 1 euro, ara, o 100 ptes., abans, en comprar cap exemplar de diaris anticatalans, tipus El Pais, per exemple.
Ni escolten/escoltem la SER, integrada en el grup nacionalista espanyol Prisa, creat per antics falangistes i fills de falangistes, barnissats, per massa gent, com si fossin empresaris en una economia oberta, quan nomès han crescut per concessions, de facto, de iure, contra les pròpies lleis espanyoles, del poder socialista, sobretot, i mantingut pel PP.
Menys dels qui ara es fan creus del nacionalisme espanyol de la “roja”, de la plaça Colon de Madrid (tristos records per a les nacions no castellanes), etc., han dit ni mu de Localia a Catalunya, i com el tripartit (amb gent que diu de boqueta o boca grossa que són independentistes i donen el poder-tot-als espanyols nacionalistes anticatalans, a canvi de res per al pais; faciliten, amb una desastrosa gestió dels primers 5 anys tripartits a CatRadio i a Tv3, que els medis audiovisuals de Prisa avencin a Catalunya, tot el que no havien aconseguit en 23 anys de nacionalisme català a la Generalitat (amb 4 d’ERC, certament); les subscripciosn a su Pais a ajuntaments tripartits (ERC pel mig sempre com els dijous), diputacions, i ara conselleries es mutipliquen en poc temps (en canvi, fa anys, van tenir que tancar la seva redacció a BCN i deixar d’editar un Pais a BCN, per les pèrdues multimilionàries que acumulaven a Catalunya (quan ni ERC, ni ICV, ni el psc-Psoe estaven al govern català, quina casualitat).
Es evident que tothom es lliure de comprar el que vulgui, però, si us plau, que no s’escandalitzin ara els qui tenen su Pais, su Ser, su Localia, su CNN-Plus, su Plus, o su Cuatro) com a elements informatius de referència, preferents o complementaris, i que els financen, com si fossin fariseus de bona fi (inexistents), que ara descobreixen que això del Cuatro és un element d’espanyolitzacio.
Si ara ho descobriu, perdoneu, sou tontos, botiflers, o estaveu en una bombolla molt còmoda, asèptica.
I, si us plau, no barregeu l’espanyolisme nacional d’ara, i de sempre, del PP i del Psoe (dues gotes iguals d’espanyolisme anticatalà), amb el desig majoritari d’arribar a tenir seleccions nacionals catalanes reconegudes i competint com les altres.
Tant imprudent és voler ara voler saber, de veritat, que se’n va fer de les 500.000 signatures pro-seleccions, que cony es va acordar -promeses de moeny- entre el Sr. Llaurado, el Sr. Vinyals, i gent professional -dolents- de la politica, i dels milers de milions de les antigues ptes., que s’han gestionat els darrers anys, com voler fer el mec, defensant una gestió més que discutible (relació cost/beneficis) al respecte els darrers anys. Deixem-ho al marge, si us plau, per un temps.
I si es vol tractar seriosament,som’hi, però clarament, sense la barreja habitual d’un llastimós victimisme, quan s’han regalat dues vegades les claus de la Generalitat als nacionalistes espanyols del Psoe derrotats a les urnes pels catalans en les eleccions catalanes. La memòria no es selectiva, i els articulistes honestos tampoc.
Son temps diferents, si. Però la memòria no selectiva ho té present. JJOO del 92, a BCN, amb el Sr. Maragall regalant banderetes rojes i gualdes….Però el català va estar present, als JJOO, i no varem patir, a Catalunya, (i no per manca d’interès i empeny dels de sempre) l’allau nacionalista espanyool d’aquests dies. Recordeu, que ERC no estava al govern català, ICV tampoc, i el Psoe-psc tampoc.
Les diferències es noten.
I quan es perden els principis, i s’obre la porta al nacionalisme espanyol, arriba el que arriba. Que ningú d’ERC, ni que tingui càrrec gràcies a ERC, es queixi. El pecat original i la poma podrida ja sabem tots quan es van gestar: quan es van regalar, dues vegades consecutives, les claus del govern català als nacionalistes espanyols del Psoe, el “gran partido” del grup Prisa, des de sempre.
Però amb governs nacionalistes a Catalunya, es van fotre. 23 anys.
Ara, no feu de Boabdil, a Granada.
Bona nit
Em sembla força estúpide desitjar que perdi la selecció, tenint en compte que tots som espanyols i tenim diversos catalans dins l’equip. Felicitats a la selecció per passar la semifinal, i a veure si aquest any guanyem per fi una final!
Ánimo que para Navidad hay un Cataluña-suplentes de Malawi, que va a ser la hostia.
Tanto odio no puede ser bueno para la salud
Alguns dels comentaris publicats a sota es delaten per si sols i deixen una cosa molt clara: Puyol i Xavi -dos jugadors que tenen el nivell de vida que tenen gràcies als nostres diners- estan fent més per espanyolitzar Catalunya que tres-cents anys de repressió, dictadures i prohibicions -que el Barça també ha patit-.
Crec que les grans traïcions mereixen una resposta de dimensions proporcionals. I una d’elles ha de ser donar-se de baixa com a socis i/o seguidors del Barça, de manera immediata, indefinida i massiva. Jo ja ho he fet. No vull que ni un euro més de la meva butxaca vagi a engreixar les seleccions espanyoles de futbol, bàsquet, handbol, hoquei, atletisme…
No podem seguir tapant-nos els ulls i fer com si la culpa de tot vingués de fora. El Barça també és còmplice d’això i trobo incompatible dir que t’estimes Catalunya i aplaudir Puyol i Xavi el dia que tornin al Camp Nou. A mi em vindrien ganes de vomitar i, per això, no penso tornar a seguir el Barça durant un bon temps.