“Si el nostre cas té solució -hipòtesi que no ha estat pas demostrada-, no la trobarem pas fent el milhomes, sinó mitjançant unes virtuts que no serveixen per a fer els gegants: fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència.”
Del llibre Quina mena de gent som, de Gaziel, Agustí Calvet i Pascual [wiki], que m’ha arribat a les mans aquest cap de setmana. Dubto que Gaziel opinés avui el mateix que escrivia el 1944 en aquest volum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens raó, Saül. que lluny queda 1944! Aquestes “virtuts”: fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència” podrien servir, fa setanta anys, pel “Manual de la perfecta minyona” o de “La dona que fa per sa casa” però, a Catalunya, en ple 2008, plovent com plou i desparaiguats com estem, més sembla una invitació a la rendició total, a la claudicació més escabrosa i l’acceptació de la condició de p+aries. Vé a ser, dir: espolieu-nos i sotmeteu-nos que nosaltres anirem treballant, amb sacrifici i humilitat, per satisfer les vostres necessitats i desitjos. Doncs no, Gaziel, no!. Quan s’acava la meva/nostra infinita paciència, comença la revolta. En això estem.
Per a una revolta de debò que posi Catalunya al lloc que li toca, i als qui la sotmeten, al seu, ens caldrà tenir, efectivament, fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència. Però també un punt d’orgull i forçar l’adversari al sacrifici, i donar un cop de puny sobre la taula, i trencar lstatu quo i mostrar, a qui correspongui, la nostra divina impaciència. I només si som capaços d’unir aquestes contradiccions en el nostre tarannà de seny i rauxa, que deia el Vives, ens en sortirem.
Gaziel creia que Catalunya havia perdut la seva oportunitat històrica de tenir un Estat propi a la batalla de Muret. A partir d’aquí fa una interpretació intuïtiva del Quixot i identifica Catalunya amb un model de poble antiheroic o sanxopancesc, que es resigna al predomini espanyol convençuda que no té alternativa. Més o menys en la mateixa època, contràriament, alguns episodis dels almogàvers van provocar que en alguns pobles de Grècia s’espantés els nens amb l’amenaça “que vénen els catalans”, tradició que encara es manté. Ara és un bon moment per decidir si optem per la submissió i resignació descrites per Gaziel o bé per l’estil que va fomentar el temor dels grecs. El seny ola rauxa. De fet, el Quixot no va acabar tan bé…