De l’1-D al 9-M

De la mani a l’urna hi ha un abisme. Alguna lliçò autocrítica hauria de treure el sobiranisme de la patacada del 9-M, venint d’on veníem: de la marxa de l’1-D. Entre CiU, ERC i ICVEUiA, formacions que participaven d’aquella expressió popular de rebuig al menyspreu de l’Estat especialment en matèria d’infraestructures, la pèrdua de vots supera el mig milió als comicis d’aquest març en relació amb els de fa quatre anys. Mig milió de vots perduts que podrien atribuir-se a formacions d’això que s’anomena “obediència estrictament catalana”. Mig milió no són cap broma, i qui ha pagat la factura més cara és ERC, i així van les coses aquests dies: consellers que abandonen el Govern per fer partit, presidents de partit que decideixen atrinxerar-se únicament en el Govern, i crítics —uns i altres— que apareixen amb més ressò que mai per l’avançament del congrés intern al juny. Mig milió, 350.000 dels quals corresponen als independentistes. Però a CDC també apareixen veus autoritzades que demanen autocrítica —perquè conservar els 10 escons no és per llençar coets—, a la federació nacionalista augmenta la tensió interna ja prevista abans dels comicis —l’estratègia del líder de CDC i la del líder d’UDC van per bandes diferents, i els interessos segurament també—, els sobiranistes de CDC es multipliquen en plataformes… I a ICV-EUiA l’alegria tampoc caracteritza aquests dies l’estat d’ànim d’unes cúpules que acceleren la renovació (també prevista) al consistori de Barcelona i d’unes bases desconcertades per la davallada, encara més preocupant, del seu referent estatal que és IU, en el cas d’EUiA.

Ni una campanya desacomplexadament independentista, ni una campanya que pretenia arrencar la dignitat nacional ni una campanya pensada per aturar el vot útil als socialistes han fet possible, en el cas de republicans, nacionalistes i ecosocialistes, respectivament, que l’únic partit catalanista absent en la jornada de l’1-D —em refereixo al PSC, sí al PSC— s’hagi endut el gat a l’aigua, amb 25 diputats i més d’un milió i mig de vots, que tampoc no és cap broma. Més enllà de la bipolarització d’una campanya més televisiva i internàutica que mai centrada amb la cara dels dos únics aspirants a ocupar La Moncloa i més enllà de la normalitat respecte l’agitació ciutadana del 2004, inclús al marge de la professionalitat i mestratge dels socialistes amb el seu “Si tu no hi vas, ells tornen”, aquí ha passat alguna cosa.

Per què milers i milers de joves catalans es queden a casa, tot i ser crítics amb el president espanyol? Per què els sobiranistes es queden a casa? Per què les fuites de vot dels perdedors han anat en una única direcció, la dels socialistes? Per què cap força —al govern o a l’oposició a Catalunya— ha capitalitzat un desgast inexistent per als socialistes malgrat les crisis ferroviàries, de subministrament elèctric, o els nombrosos incompliments del govern amic de Madrid? És un problema exclusivament de lideratges polítics i electorals del catalanisme o potser és que estem a les portes de la desaparició definitiva de l’eix nacional (Catalunya-Espanya) en uns comicis estatals? En definitiva: per què els 700.000 —posem 700.000, 500.000 o els que fóssim— de la riuada de Via Laietana en avall vam deixar en mans de la por al PP el designi de les eleccions més decisives per al futur del país?

[Els meus apunts de la Manifestació 1-D i de les Eleccions 2008]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *