Emigdi Subirats i Sebastià

Alessandro Del Piero em va donar un bon regal d’aniversari ahir la nit. A més, a part que jo vull sempre que aquest equip en concret de la messeta (whose name I don’t want to remember, dessen Name ich nicht erinnern möchte) pergui fins i tot quan juga a un cap i gol (aquesta era la forma en què jugàvem a futbol al col·legi de Campredó ara fa 30 anys), la Juventus i l’Ajax han estat històricament els meus equips favorits a nivell d’Europa. L’Ajax, pels lligams històrics amb el Barça, i recentment pel fitxatge d’Oleguer i Gabri que li han donat un sabor de denominació d’origen català. La Juve, per la grandesa de l’equip al llarg dels anys. I justament la samarreta de Del Piero, de fa 18 anys, encara la conservo a l’armari. La vaig comprar conjuntament amb la de Van Basten, llavors al Milan, equip que no m’ha estat mai tan simpàtic, malgrat que li va fer una maneta als de la messeta el 1988, en època daurada de Gullit, Rijkard, Van Basten, etc. I no és per la final d’Atenes, ja que les derrotes esportives s’obliden fàcilment, no em provoquen animadversions ni molt menys. Ja moltes altres coses que me les provoquen com les discriminacions culturals i els menyspreus polítics envers els Països Catalans.
Recordo igualment un gran partit al Camp Nou entre el Barça i la Juve, el 1990. Era l’inici del Dream Team i va acabar amb 1-0, amb un gol formidable de Julio Alberto. Un tret d’aquells que fan por, que va produir un esclat d’alegria immensa! Amb la meua dona vàrem visitar el 1997 l’estadi Comunale de Torí, en una dels nostres viatges a Itàlia. Vaig comprar diversos clauers, per a mi i per a algun alumne, amb el qual solíem parlar de la nostra estima a la Juve.
El Correo dello sport en la seua edició d’avui qualifica Del Piero de Rei d’Espanya!!! Si us plau, el talent d’aquest veterà jugador no es pot comparar a la mediocritat del Borbó! Del Piero s’ha construït a sí mateix i ha donat mostres de gran vàlua; el borbó regna per dret de bragueta i quant a mèrits…  o no en té o els té ben amagats.
Anit, el somriure de veure una Juve, en teoria en hores baixes, passejant-se pel camp que menys m’agradaria trepitjar  de tots els que es fan i desfan, va il·luminar de joia les cares de molts catalans i moltes catalanes.
En futbol avui es riu, demà es plora. No ho oblido, ni molt menys. Però avui, als barcelonistes, gràcies a Del Piero, ens toca riure. I és el meu aniversari, que collons!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!