Crònica de Mauthausen

Un dia més, i ja és el tercer, el despertador sona a les set del matí. Havíem de marxar a dos quarts de nou de l’hotel de Linz, però sembla que la gran afluència d’autocars als actes d’aquest matí han aconsellat a l’organització de l’Amical d’avançar la sortida. Avui, en efecte, és el dia de l’homenatge internacional als deportats de Mauthausen i annexos.

Malgrat que abans-d’ahir ja vam anar al camp, i els deportats supervivents van tenir una estona per fer la visita privadament, l’ambient d’aquest matí és especial. Tot i que ells vénen puntualment cada any, les commemoracions rodones atreuen molta més gent que les altres. (Coses del màrqueting, ja veurem quants de nosaltres s’acostarà per aquí en el seixanta-unè aniversari de l’alliberament.) Però avui també és un dia especial perquè aquest homenatge tindrà un protagonista d’excepció: el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero.

Serà la primera vegada que el màxim mandatari de l’Executiu estatal s’acosta a una commemoració d’aquesta mena. I serà també el primer cop que la bandera rojigualda, l’ensenya dels vencedors feixistes en la guerra civil, onejarà al costat de la tricolor republicana. Ahir, durant una entrevista que em va fer en Xavier Solà a Catalunya Ràdio, vaig afirmar que en Zapatero havia d’estar a l’alçada del sacrifici que tota aquesta gent, marginats completament del procés de la Transició, havien fet per arribar fins aquí amb la dignitat que ho havien fet fins a l’extrem d’estendre la mà a un govern hereu de la legalitat imposada per Franco: monarquia constitucional i “todo atado y bien atado“.

Quan arribem al camp, ja hi ha milers de persones. Els colors de la solidaritat (les banderes, les flors…) embelleixen la grisor dels murs. Més o menys ordenadament, l’estendard de l’Amical mena la comitiva cap al monument als republicans espanyols amb la intenció de desenvolupar l’homenatge. Hi participen, com ahir a Gusen, el conseller Joan Saura i representants dels governs autonòmics d’Andalusia i Astúries. També desfilen per aquí delegacions d’exdeportats de Bèlgica, França, Albània, Txèquia, Àustria… que destaquen el compromís dels republicans i la seva contribució a la llibertat i la democràcia a Europa. Tot és a punt perquè el president espanyol faci acte de presència. Sota una pluja a estones granisada i un vent gelat (estem a 6º), unes quatre-centes persones esperen Rodríguez Zapatero. Passen els minuts. L’acte aturat. Tres quarts d’hora. I finalment, per un costat, envoltat de guardaespatlles i acompanyat del canceller austríac Wolfgang Schüssel i la seva muller Sonsoles Espinosa, arriba el president.

Flanquejat per dos mossos d’esquadra amb uniforme de gal·la (vinguts amb la delegació catalana), Zapatero explica que és aquí per retre homenatge “als espanyols que van lluitar per la llibertat”, i destaca que el seu llegat no ha estat en va perquè l’Estat ja és democràtic. Afegeix que es mereixen aquest reconeixement i que en vindran més.

Però cap disculpa pel fet que el Govern espanyol va abandonar els deportats a la seva sort (per això a Mauthausen i altres camps els republicans duien un triangle blau, símbol que identificava els apàtrides), ni per l’omissió continuada durant anys i panys, inclòs el llarg període de govern de Felipe González. La Transició, ja ho deia al principi, va ser això: un pacte de silenci, un cau i net sobre la base de no demanar responsabilitats pel franquisme. I Rodríguez Zapatero, tot i les bones paraules, representa l’herència d’aquest passat.

Amb tot, el seu gest ha estat molt ben rebut pels deportats, familiars i la gent de l’Amical. Suposo que és lògic: porten molt de temps lluitant abnegadament contra l’oblit, i la simple presència del president espanyol és per ells una victòria emocionant I commovedora. Ara bé, jo em pregunto si és suficient. És això, pel que “varen morir tantes flors”? On queda la legalitat institucional arrabassada per l’aixecament feixista que reflecteixen les nombroses banderes republicanes?

Mentre desfilen les delegacions internacionals per la plaça de Mauthausen –i parla, en representació dels deportats de tot el món, l’Eusebi Pérez–, penso que tots aquells que van davallar a l’infern del nazisme i que van patir exili i presó per defensar els ideals republicans de justícia, llibertat i fraternitat, han fet un camí duríssim, en la més terrible de les solituds i sovint davant la incompresió dels seus compatriotes, que per primera vegada té una recompensa. Queda molt a fer, és clar, però legítimament s’han sentit reconfortats. I es mereixen descansar. El seu objectiu era que no s’oblidés mai allò que representa el feixisme i ho han aconseguit.

Ara toca, doncs, a les generacions més joves d’agafar el relleu, de continuar reivindicant els motius del seu sacrifici, de defensar els valors que els van condemnar a la inexistència. I perquè en quedi testimoni, no hi ha res millor que recordar el jurament que els supervivents de Mauthausen van signar dies després de l’alliberament, el 16 de maig del 1945, perquè la flama de la seva lluita no s’apagui:

“Per fi les portes d’un dels camps més terribles i més sagnants s’obren, les del camp de Mauthausen. Partint en totes les direccions, tornarem lliures als nostres països alliberats del feixisme.
(…)
Després d’una estada de diversos anys en el camp, comprenem molt millor el valor de la fraternitat dels pobles. Fidels a aquest ideal, jurem mantenir el nostre esperit de solidaritat i unió per continuar la lluita contra l’imperialisme I el fanatisme nacional. El món va ser alliberat de l’amenaça hitleriana gràcies a l’esforç comú de tots els pobles i mercè a aquest mateix esforç ens ha estat retornada la nostra estimada llibertat, tan desitjada per totes les nacions. La pau i la llibertat són la garantia de la felicitat dels pobles i de la construcció d’un món sobre noves bases de justícia social i nacional. És aquesta l’única ruta cap a una col·laboració pacífica de les nacions i dels pobles.
(…)
Recordant la sang vessada per tots els pobles i els milions d’éssers humans sacrificats, assassinats, immolats pels feixisme nazi, jurem no abandonar mai el camí que ens hem traçat. Sobre la base d’una comunitat internacional volem erigir als soldats de la llibertat caiguts en aquesta lluita sense treva el monument més bell: EL MÓN DE L’HOME LLIURE.
Ens adrecem al món sencer per dir-li: Ajuda’ns en la nostra tasca.
Visca la solidaritat internacional!
Visca la llibertat!”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!