SAÓ

Debat, 23 de maig de 2008

SAÓ continua amb la seva acitvitat i el passat divendres 23 de maig de 2008 el Col.lectiu es va reunir amb el tema de l’aigua sobre la taula. 

Desprès d’aquesta trobada, i d’un debat intens, un dels membres de SAÓ, la professora Lourdes Viladomiu, ens aporta un document per al debat.

Aigua, beneïda aigua

La reunió de SAO del divendres dia 23 de maig em va servir per a recordar la meva experiència professional en l’àmbit de la gestió de l’aigua i més específicament dels regadius. Va ser una experiència curta, quatre anys de treball a la Manxa i als Monegros en la dècada dels noranta, però va ser molt fructífera. Vaig aprendre molt, el tema de l’aigua és polièdric i per tant molt complex. Però també vaig acabar cansada a l’extrem de decidir que no volia seguir en el tema. L’aigua desencadena passions, enverina ments, enfronta pròxims i genera susceptibilitats mil.

La reunió de divendres em va permetre recuperar algunes de les lliçons que vaig aprendre llavors i que ara vull escriure en un intent de no oblidar-les.

1- La gestió de l’aigua és un tema molt difícil i complex. Requereix coordinar coneixements de molt diferents disciplines, adequar tècniques, disposar de marcs institucionals àgils i ajustar de forma convenient les legislacions que afecten o vénen afectades pel tema aigua. Les receptes fàcils per a solucionar el tema sempre són un engany per ben intencionades que puguin ser.

2- El coneixement sobre disponibilitat ?precipitacions, emmagatzematge, reserves-  és molt insuficient. El aqüífer 35 el de la Manxa occidental és possiblement el més estudiat d’Espanya però continuen obertes moltes de les qüestions més bàsiques de la seva gestió. És necessari continuar estudiant i no precipitar-se a donar per concloents resultats de treballs parcials que s’ajusten més a les voluntats polítiques del moment que a fets precisos.

3.- L’agricultura espanyola necessita regar i ha de regar bé. El regadiu no és un luxe, és una necessitat donades les condicions climatològiques espanyoles i la competència en els mercats. Però s’ha d’aconseguir la màxima eficiència en l’ús de l’aigua i això requereix obtenir el major valor afegit possible per gota d’aigua utilitzada. Per tant s’ha de regar el que proporciona més gran valor i allà on proporciona mes valor. Aventures com les dels Monegros són summament qüestionables.

4.- A Espanya és possible millorar l’ús de l’aigua. Els regadius espanyols han de millorar. Molts economistes consideren que aquest ús ineficient es deu al fet que l’aigua per als agricultors és molt barata o gairebé gratuïta. Però no obstant això en aquest punt no hem de ser ingenus. D’un costat, perquè el preu de l’aigua generi estalvis significatius ha de ser molt substancial el seu increment de manera que pot ofegar la viabilitat de la producció ( en Sumpsi va arribar a aquests resultats a un estudi que va fer als 90`s). D’un altre, l’agricultura espanyola ha de competir amb altres països que tenen sistemes de subvenció importants dels inputs que utilitzen en el seu procés. Holanda subministra gas gairebé gratuït als hivernacles i gairebé tots els països del món tenen un sistema amplíssim de subvencions al gasoil, serveis i infraestructures pels agricultors. Aquests sistemes de subvencions són en gran mesura la contrapartida al sector agrari perquè subministri aliments a preus baixos. No es pot tocar el tema dels preus de l’aigua ingènuament.

5.- Els mercats d’aigua que prediquen economistes, alguns ecòlegs i alguns col?lectius són un frau i acabaran passant fractura a la societat. La propietat d’aigua és de tota la col?lectivitat, l’Administració pot concedir concessions administratives per a usos determinats i en cas d’escassesa s’han de respectar les prioritats d’ús. Quan la falta del recurs deixa a algun col?lectiu sense ingressos s?hauran d?instrumentar mesures similars a les que s’estipulen enfront de la perduda d’un treball. Però la compra i venda genera distorsions molt cares i interessos de tot tipus.

6-. Existeix actualment un problema de gobernanza molt seriós en el tema de l’aigua a Espanya. Les Confederacions hidrogràfiques s’han vist totalment desproveïdes de poder enfront de les CCAA i a les Administracions locals. No hi ha mecanismes per a fer complir la llei i les irregularitats acaben consolidant-se. La visió localista contribueix al desordre en la gestió dels recursos hídrics. En el marc d’aquestes distorsions destaquen per les seves actuacions les Comunitats de regants. Aquest col?lectiu és heterogeni però presenta una forta tendència a comportaments mafiosos. S?haurien d?estudiar formes de mitigar la seva importància. Les comunitats de regants no són propietaris de l’aigua. En els darrers anys els governs han parat els conflictes de l’aigua a cop de bitllets, aquest fet ha afeblit la gobernanza, ha generat greuges comparatius, ha desenvolupat interessos particulars i no ha solucionat cap dels problemes.

7.- Una política bottom-up de baix a dalt pel tema hídric no serveix. La gestió dels recursos s?ha de fer des de dalt amb una visió de conjunt.

8.- La nova cultura de l’aigua, que en aquells anys noranta va irrompre amb força es basa en supòsits vàlids però és font de paràlisis en la gestió dels recursos hídrics. És cert que una gestió infinita de l’aigua via l’oferta solament, no és possible, s’ha d’actuar des de la demanda, via l’estalvi i la bona utilització. Dit això, la nova cultura de l’aigua es converteix en una cotilla per la gestió des de l’oferta que acaba posant en dificultats al govern, tal com hem tingut ocasió de veure recentment. En un context de creixement de la població com el dels darrers anys no és possible que es permeti el luxe de no fer res per a millorar l’oferta, fins i tot encara que s’entrés en contradicció amb els apriorismes de la nova cultura (no als transvasaments, no a les plantes dessaladores, no a,,,,,,). D’altre costat les expectatives que ha generat la nova cultura de l’aigua han contribuït als enfrontaments territorials al generar la convicció que no era necessari canviar res. Els territoris avui se senten propietaris de l’aigua, els drets adquirits es fan intocables i les noves necessitats es consideren malbarataments injustificables. La incomprensió és exagerada.

9.- La millora de l’eficiència en l’ús de l’aigua en regadius requereix una implicació de la política agrària en el tema. Brussel?les no ha entès mai el regadiu i influïts per grups ecologistes i conservacionistes sempre els han considerat com un crim contra la naturalesa i la biodiversitat. El govern espanyol no ha desenvolupat plantejaments adequats, ni ha sabut defensar postures que permetessin integrar adequadament els regadius a la PAC. Donada la importància de l’aigua, les ajudes de la PAC s?haurien de condicionar fortament a l’ús eficient d’aquest recurs. L’existència de caudalímetres hauria de ser una obligació per permetre als agricultors conèixer i valorar l?adequació dels seus consums. La desaparició dels sistemes de regs més ineficients s?haurien de forçar amb la condicionalitat. Moltes ajudes avui englobades en els PDR haguessin pogut o podrien millorar sensiblement l’ús de l’aigua (mesures agroambientals, plans de modernització,??.). La PAC ha repartit i està repartint molts diners però amb molt poc impacte en un tema tan crucial per a l’agricultura espanyola.

10.- Espanya no es pot permetre el luxe de tancar la producció agrària i dedicar-se a la contemplació de la natura. La Balança comercial (i la balança per compte corrent) tenen uns dèficits que fan por. L’euro sembla haver solucionat el problema. Els economistes en saben poc, però qualsevol lògica fa pensar que el dèficit acabarà passant factura. La balança agroalimentària és avui una de les poques balances sectorials amb saldo positiu

11.- El regadiu es venia justificant com la mesura més adequada per a fixar població autòctona als seus territoris rurals i no obligar a emigrar. Això ja no és cert actualment. D’una banda, solament els regadius intensius de fruita i hortalisses tenen impactes laborals significatius i aquest tipus de treball requereix el recurs d’immigrants. D’un altre, avui hi ha mesures molt més eficaces per a aconseguir fixar població en zones de baixa densitat, que concerneixen a la diversificació econòmica i a la qualitat de vida. Regar zones amb deficiències productives significatives amb el sòl objectiu de l’equilibri territorial no té cap sentit.

12.- A  Espanya estem massa preocupats per la quantitat d’aigua i massa poc per la qualitat. I sense qualitat no hi ha aigua.

Lourdes Viladomiu 24 de maig 2008.
Professora Dpto economia aplicada Universitat autònoma de Barcelona
Membre de SAÓ Col?lectiu de reflexió rural

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!