Ramon Tremosa

El dijous i divendres passat vaig fer una conferència al 6è congrés de FETEIA, la federació dels transitaris espanyols, a Alacant, ciutat de la qual també vàrem visitar les faraòniques obres d’am-pliació del seu aeroport, una infraestructura soviètica i que dubto molt que mai es pugui amortitzar. Tot parlant amb transitaris andalusos, aquests em varen fer arribar la seva desolació per la incapacitat de Puertos del Estado, és a dir del govern central, per tal de fer front a la competència del port de Tànger el qual, també gestionat per la multinacional danesa Maerks, amenaça de buidar de tràfics el port andalús. El cap de setmana l’he passat a Belianes, a casa del bon amic Josep Maria Escribà, ànima i comunicador del Compromís per Lleida, per tal d’aprofundir en el meu coneixement sobre la problemàtica del canal Segarra-Garrigues i la seva afectació creixent de les ZEPAs (zones d’especial protecció de les aus). Després de reunions amb alcaldes, plataformes, empresaris, sindicalistes i acadèmics, ara tinc una millor visió de la complexitat del problema, i he vist alguna nova via per a seguir presentant preguntes escrites a la Comissió Europea. Finalment, el diumenge vaig passar pel míting de CiU a Gurb, on 10.000 persones van escoltar els líders de la coalició. I no us perdeu, al final de la crònica, els crits contra Espanya al Parlament Europeu, que em vaig oblidar de narrar en la meva darrera crònica al blog.

1.- A Alacant vaig conèixer i parlar llargament amb Rosendo Arias, un transitari andalús amb 40 anys de treball al port d’Algesires. Em va explicar que Maerks, la tercera gran operadora del món, hauria decidit abandonar el port d’Algesires i traslladar els contenidors que fins ara hi aparcava al port marroquí de Tànger- Med. Aquest hipòtesi, que jo ja vaig descriure al 2008 en el meu llibre “Catalunya, país emergent” (i que aquest dimecres presento en anglès, actualitzat i ampliat, al Parlament Europeu: vegeu el meu web www.tremosa.cat per a més informació), ha pres força darrerament: el diari El Vigía de fa unes setmanes destacava en portada que al 2010 el port marroquí ja havia pres 400.000 TEUs (contenidors) al port andalús.

Rosendo Arias em digué que Algesires pot ser en pocs anys com Cadis, un port comercialment ensorrat i sense l’atractiu turístic de Cadis, la bellesa de la qual si més no dóna per a viure del turisme. Arias afirma que la Maleni es va gastar un dineral a Sevilla, en el seu projecte de 400 milions d’euros en l’enclusa, el dragat del riu i en els nous molls faraònics de Sevilla. Arias em comenta que a Algesires redacten les actes de les reunions del port d’Algesires amb les mateixes paraules que al segle XIX, per a riota dels historiadors futurs: “este puerto solicita al gobierno central que se trabaje los 7 días de la semana y que se mejoren los accesos ferroviarios del puerto” (fa pocs dies, per exemple, uns sud-coreans acaben d’abandonar Algesires per la negativa dels sindicats a flexibilitzar els horaris de treball). Profundament entristit, Arias em va demanar la nacionalitat catalana.

Pensat en aquesta clau, em confirma la meva sospita de que la nova llei de ports, la Loapa portuària PSOE-PP, és un intent desesperat de salvar Algesires de la competència creixent de Tànger, atès que prioritza el port de cabotatge (ports pàrking, de simple pas de contenidors) enfront dels ports d’import-export (ports més lligats a l’activitat econòmica del seu territori, com ara Barcelona i València). Arias em confirmar, finalment, que el gran error espanyol és no haver apostat per 2-3 ports, com han fet tots els altres països que avui tenen dos o tres ports en els ránkings principals. El cafè per a tots espanyol, tan soviètic, un cop més, amenaça d’enfonsar l’eficiència de tot el conjunt.

2.- El dijous vàrem visitar la nova terminal de l’aeroport d’Alacant. L’edifici té tres plantes subterrànies i fa 360 metres de llarg x 360 metres d’ample. Des del peu de carrer fa 23 metres d’alçada (la nova terminal internacional de l’aeroport de Brussel·les només en fa15) i té 26 cúpules de vidre gegantines, ambles correpsonents 26 làmpares de ferro gegants que pengen del sostres. En preguntar al director de l’aeroport quin percentatge del tràfic era britànic i de low cost em diu que és del 50%. Jo li dic: “el low cost no quiere pasarelas –que valen 1.000 euros per ús-, sinó operar a pie de pista… y ya sabe que George Soros ha dicho hace pocas semanas que a la libra esterlina le convenía otra caída del 35%?”. El director de l’aeroport, a banda de no respondre sobre una altra possible reducció del turisme britànic, va dir que el pressupost era de només 300 milions d’euros. Impossible!! Si el nou aeroport de Lleida ha costat 90 milions, aquest és entre sis i deu vegades més gran!!

A la nit vaig conèixer i vaig parlar 15 minuts amb el nou president d’AENA, Juan Ignacio Lema. Va reconèixer que a partir de l’any vinent l’aeroport Alacant presentaria quantioses pèrdues per causa de les molt elevades amortitzacions, i que preveia que aquestes serien per molts anys. Dos dies abans, tot dinant amb Germà Bel, precisament ell m’havia destacat que al 2009 Alacant era l’aeroport més eficient, en presentar beneficis amb els seus 8 milions de passatgers, i en comparació amb les pèrdues de Barajas i El Prat de 2009, precisament també per les amortitzacions… aquest any i el vinent AENA presentarà uns números vermells de rècord.

Aquesta nova terminal va ser dissenyada pel darrer govern del PP, en plena follia zaplanista anti eix econòmic València-Barcelona. En fi, aquesta Espanya centralista i que no ens deixa gestionar les infraestructures cada cop és més un creixent pèssim negoci per als catalans… Per cert, de la visita a la vall del Riu Corb, per parlar del canal Segarra-Garrigues, en parlaré en propers apunts, ja que vaig curt d’espai.

.

3.- El dimecres 19 de maig Elena Salgado va comparèixer a la Comissió d’Economia del Parlament Europeu. Després de la seva burocràtica i avorrida intervenció, en la que es va limitar a llegir un paper amb una llarga cronologia de les reunions que havien culminat en la “intervenció” de Grècia (com la que havíem pogut llegir en qualsevol diari), l’honorable eurodiputat austríac Hans Peter Martin va llençar un crit fort i contundent: “No more money for Spain!!”

Durant uns llargs segons la ministra va quedar tallada i desconcertada i des d’aquell moment la seva intervenció va quedar tocada per l’inesperat incident. El torn de preguntes va acabar de decebre els eurodiputats, els quals retreien a la ministra espanyola que aquesta no els contestés directament les preguntes. Santa innocència!! Les habituals respostes genèriques, que al congrés dels diputats serveixen normalment per a fugir d’estudi, no són satisfactòries per a parlamentaris habituats a un estil directe de pregunta-resposta, rèplica i contrarèplica. Molts eurodiputats van abandonar la sala a mitja compareixença (com ja va passar al mes de febrer) i Werner Langen, un dels pesos pesants de la potent CDU alemanya, ja va parlar de “fracàs estrepitós de la presidència espanyola”.

“Todos podemos liderar”, va dir ZP a Estrasburg al gener, quan se li qüestionava que l’últim de la classe pogués assumir la presidència de la UE. Tots poden presidir rotatòriament, hauria d’haver dit, però no tots poden liderar: només els països que han excel·lit en bones pràctiques de política econòmica poden liderar. Suècia és un país líder i al semestre passat, quan venia el seu jove ministre d’economia, les seves compareixences duraven hores i ningú no es movia de la sala. Suècia va superar en dos anys la seva greu crisi bancària i immobiliària de 1992 i, tot i que el govern liberal va perdre les eleccions, avui aquell govern és recordat per la valentia, l’encert i la rapidesa en la presa de decisions.

Allò que no hem sabut fer els catalans en els darrers sis anys, influir decisivament en la política econòmica i descentralitzadora de l’Estat espanyol, Europa ho ha fet molt més ràpidament i amb molta més contundència. Després de poques setmanes d’examen públic del personatge ZP i de les seves polítiques (més properes als populismes demagogs sud-americans que als reformismes socialdemòcrates nòrdics), Europa ha descobert que el rei ZP va nu i l’ha qüestionat i doblegat amb una contundència inapel·lable. Quin gran encert per als catalans va ser l’entrada a l’euro!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!