Moltes esperances, potser massa, hi ha dipositades en la cimera de la UE dels propers 28 i 29 de juny. La victòria d’Hollande a França pot semblar que capgira el discurs econòmic i polític europeu, des de l’austeritat cap al creixement. Vist des de Brussel.les, però, aquest discurs és massa simplista i en bona part trampós: des de 2009 al 2011 és l’Europa austera (alemanya, nòrdica) la que més brillantment ha superat la crisi, mentre que els països del sud ni han estat austers ni han crescut; Espanya n’és el cas més paradigmàtic. En opinió meva, Hollande ha guanyat més pel descrèdit i antipatia generada pel propi Sarkozy, i també per un subtil recel i sentiment anti-alemany hàbilment explotat, que no pas per un discurs nou que pugui capgirar la decadència econòmica i competitiva de França al món globalitzat. Una decadència encara més evident si es compara l’anar fent de França amb la puixança renovada i vigorosa d’alemanya; només cal ser un usuari freqüent de companyies aèries i aeroports francesos i alemanys, respectivament, per veure qui va endarrera i qui va endavant.
Alemanya es presenta a aquesta nova cimera amb els deures fets: una economia que ha crescut amb força de finals de 2009 a finals de 2011 via exportacions industrials d’alt valor afegit, i amb un sector públic que redueix el dèficit i el deute. El Bundestag ha votat per gran majoria (socialistes i verds inclosos) el pacte fiscal que exigeix la disciplina i el rigor pressupostari com a pre-condició de qualsevol altre pas de construcció europea. En aquesta sentit, la unió fiscal (“intereferir en els pressupostos dels Estats Membres” segons definició de Wolfang Schäuble) precedeix la unió bancària (que Alemanya vol reservar només per a la gran banca internacional per tal de preservar el control propi de les seves caixes). Els eurobons, finalment, serien la darrera passa del camí.
França, en canvi, es presenta amb un discurs volgudament divergent amb Alemanya (reducció recent de l’edat de jubilació) i una aposta molt arriscada de que els eurobons siguin la primera etapa del nou camí de construcció europea, seguit de la unió bancària i, molt més enllà, la unió fiscal que suposa la renúncia a una bona part de la política fiscal pròpia. França reclama amb tanta insistència els eurobons perquè fins i tot Sarkozy ha estat incapaç de fer baixar el déficit públic del 5% del PIB (França no presenta un pressupost equilibrat des de 1972) i perqué, a mig termini, França en seria el seu principal beneficiari: el seu deute públic s’acosta perillosament al punt de molt difícil retorn, el 100% del PIB.
Vist des de Brussel.les parlar d’eurobons com si haguessin d’entrar en funcionament en pocs mesos és percebut com un populisme demagog molt perillós: entre el 80% i el 90% de les opinions públiques alemanyes i nòrdiques estan en contra dels eurobons tal com els demana França (i també ara Espanya). Els problemes dels països del sud són interns i no poden ser resolts màgicament amb els eurobons ni ràpidament, com si només es tractés de trobar una fórmula màgica. Morositat del sector públic, mercats laborals rígids i ineficients, pressió fiscal excessiva sobre PIMEs, inversions públiques fetes sense criteris de rendibilitat, centralisme fiscal ineficient, gestió infraestructures centralitzat que fan deficitaris aeroports, ports i trens en el seu conjunt… tots aquests aspectes depenen de la política fiscal gelosament reservada fins ara a nivell estatal.
De la mateixa manera que, en el darrer any, el calendari electoral francès ha endarrerit legislacions europees molt importants, com ara la reforma de la Política Agrária Comuna, les eleccions federals alemanyes del setembre vinent podrien dificultar que a Alemanya es puguin produir canvis radicals de discurs i praxis (avui Guy Verhofstad així ho ha reconegut a una televisió francesa) Els alemanys poden agradar més o menys, però fa molts que són consistents i coherents amb la seva pròpia política econòmica i amb la seva visió de com ha de competir Alemanya i Europa en un món cada vegada més obert i globalitzat. Un canvi de govern a Alemanya no canviarà aquestes grans línies mestres, resultats d’amplis consensos interns polítics, econòmics i socials. A Espanya, en canvi, els governs de torn canvien radicalment de discurs, com ha fet Rajoy amb els eurobons.
Cal tenir present que el gran pacte alemany, de contenció salarial per guanyar competitivitat, és acceptat pels sindicats a canvi d’una garantia de màxima contundència i eficàcia en el control de la inflació, gran obsessió alemanya des de les hiperinflacions del segle passat.
Alemanya ja ha traspassat moltes línies vermelles en la política monetària de l’euro, tot acceptant compres de bons de països amb problemes (fins a 300.000 milions des de 2010) i les dues gran LTRO (Long Term Refinancing Operations), que han injectat 1 bilió d’euros a la banca del sud per a que aquesta pugui comprar deute de països del sud que ja ningú no vol comprar en els mercats financers internacionals. El Bundesbank ja va visualitzar la seva derrota en retirar Axel Weber de la presidència del BCE, en favor de Mario Draghi, quan la presidència del BCE tocava a un alemany. Que Espanya, per exemple, reclami públicament més compra de bons, com si el BCE no hagués fet res en aquests anys, irrita profundament Alemanya, que considera que el BCE ja ha fet fins i tot massa: els quasi 1,5 bilions injectats a la zona euro no queden molt lluny dels 2 bilions que la FED ha injectat als EUA des de 2008 (la zona euro i els EUA tenen semblant percentatge del balanç del seu banc central en relació als PIBs respectius).
És per aixó que, més enllà dels 130.000 milions promesos en la nova estratègia de creixement pactada a Roma la setmana passada, no veig que Alemanya doni gaire més corda ni estigui disposada a cedir també en la seqüència que intitula aquest article. Hi haurà qui voldrá vendre la cimera com una gran passa endavant, però aquests canvis seran fets amb mesura, prudència i temps, per tal que els nous pisos de l’edifici europeu siguin més sòlids que els actuals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!