Ramon Tremosa
Torre de Guaita
Esquerra catalana: còmplice de la privatització de les caixes de ZP
Fins i tot la premsa progressista madrilenya d’aquests darrers dies també és implacable en la denúncia de la gran privatització que és a punt de fer-se: curiosament, qui més ajudarà a la gran banca espanyola a sortir del seu forat és el president més populista d’esquerres de la democràcia. Rodríguez Zapatero es disposa a liquidar unes caixes d’estalvi que han estat les entitats financeres de les classes més populars, així com també de liquidar la seva obra social orientada als serveis socials. Sort que són tan d’esquerres!! Amb la complicitat total del PSC i la docilitat d’ERC (Joan Ridao acaba de dir que el tripartit era i és una estratègia òptima) el fet cert és que el PSOE, de la mà de l’esquerra catalana, es disposa a eliminar un dels principals trets diferencials de Catalunya com a país europeu, el seu sistema propi i secular de caixes d’estalvi. I en aquest sentit l’actuació tant de Narcís Serra al capdavant de Caixa de Catalunya (l’entitat amb més problemes de capitalització) com d’Antoni Castells (que podria haver impedit algunes fusions en clau catalana des de la conselleria) no podria haver estat des d’un punt de vista de país més decebedora: semblen haver estat dictades des del mateix Banc d’Espanya, en el sentit d’accelerar i de precipitar una liquidació del sistema català de caixes abans no acabés el termini del segon govern tripartit (i d’aquest segon tripartit, que també ha arruïnat les finances de la Generalitat, ERC i ICV en són també corresponsables). Aquí teniu una visió personal de l’operació, tot destacant i ampliant algunes idees i conceptes que vaig explicar aquest dijous a la tarda al programa Versió RAC-1 de Toni Clapés, on vaig poder-ne parlar amb el periodista Jordi Goula durant tres quarts d’hora.
1.- La Unió Europea ha responsabilitzat el Banc d’Espanya de la crisi immobiliària: el darrer informe de la zona euro de 2010, editat per la Comissió Europea, adverteix que el Banc d’Espanya no va adoptar cap de les mesures que podien haver evitat la bombolla immobiliària i la seva passivitat ha generat una “espiral especulativa”. Fins i tot El Periódico se’n va fer ressò, el passat 15 de desembre, d’aquest informe tan dur. En tant que policia financer del sistema financer espanyol, el Banc d’Espanya ha fallat totalment en la prevenció i detecció de la bombolla esmentada, tolerant un creixement del crèdit bancari del 20% al sector immobiliari entre 1996 i 2007, sense posar cap semàfor vermell ni aturar-la quan encara era possible. L’informe europeu detalla totes les accions que s’haguessin pogut prendre i que no es van prendre. Sort que l’1 de gener s’ha estrenat l’Agència Bancària Europea, que supervisarà d’ara endavant totes i cadascuna de les entitats financeres europees i actuarà i intervindrà si els bancs centrals nacionals no ho fan.
2.- El Banc d’Espanya no té cap credibilitat internacional i, tal com passa també amb el govern espanyol, els seus successius plans de sanejament (FROB al 2009, fusions fredes al 2010, nou pla al 2011) són rebuts amb escepticisme per la premsa internacional. Només la setmana passada The Economist ha dit que les reformes de ZP arriben tard i es fan malament. Financial Times diu que faran falta molts més diners que 20.000 milions dels que diu MAFO que caldran i també Joaquín Almúnia, comissari europeu que sí gaudeix de gran credibilitat, esmena la plana a ZP dia si dia també.
3.- PSOE i PP, en canvi, són també corresponsables de la situació actual de les caixes. Les caixes d’estalvi a la resta de l’Estat són de més recent creació i expansió: el seu impuls ha anat de la mà del desplegament autonòmic i això les ha fet vulnerables a la manipulació dels polítics regionals. Així només “la Caixa”, per la seva gran dimensió, sembla haver restat més immune a la politització de la seves decisions d’inversió. En canvi, inversions inspirades pels governs regionals com l’aeroport de Ciudad Real o el parc temàtic de Terra Mítica, entre moltes d’altres, han causat en les caixes regionals uns immensos forats que ara han de ser reparats… i sense que es depurin responsabilitats penals (el diari Le Monde ha dedicat pàgines senceres a l’aeroport fantasma).
4.- L’Estat espanyol és el segon més endeutat del món en % del PIB: el deute total (privat+públic) arriba al 200% del PIB espanyol de 2010… ”y subiendo”: per a sorpresa de tothom a Europa, al 2010 el deute total ha seguit creixent, un 2% (per causa sobretot del deute públic)!!. És a dir, Espanya encara no ha començat el seu procés de despalanquejament del seu deute (de reducció d’aquest deute). I si bé el deute públic no és dels més elevats a la UE (tot i que s’ha doblat en % del PIB en només 3 anys: del 35% al 70%), el deute del sistema financer supera el 75% del PIB, el més alt d’Europa. I el que més preocupa sobretot és la manca d’una estratègia creïble i solvent de creixement econòmic a mitjà termini, que permeti l’economia créixer, reduir l’atur i així poder fer front al pagament d’interessos. El govern espanyol, però, ha canviat tantes vegades de parer que no té cap credibilitat. La ministra Salgado, per exemple, va dir el 20.12.2010 que el dèficit de la Generalitat de Catalunya al 2010 seria de 2.600 milions d’euros; el president Artur Mas va dir la setmana passada que seria de 7.600 milions. I això s’ha sabut internacionalment, perquè alguns diputats m’ho han preguntat!!
5.- Sembla que la privatització de les caixes (prèvia nacionalització) s’hauria forçat la setmana passada, en trobar Santander i BBVA molts problemes per a col·locar emissions pròpies de deute. Aquests dos bancs s’haurien reunit amb ZP per a liquidar definitivament les seves competidores. Algunes caixes d’estalvi, però, presenten un “core capital” (ràtio dels fons propis referits als actius ponderats per risc –crèdits, deute públic…) força millor que aquests dos bancs: “la Caixa” supera el propi Santander i BBVA (8,6% enfront 8,5% i 8,2%) i les caixes basques presenten els millors índexs dels sistema financer (12% enfront del Banc Popular, el millor banc amb un 9%). Si al final del procés BBVA i Santander i algunes caixes bancaritzades es reparteixen el mercat, s’haurà reduït la competència. A Alemanya, en canvi, valoren que la gran banca jugui un paper internacional i que les caixes juguin un paper local: elles no es van contaminar amb les subprime i van aguantar el crèdit a les pimes industrials, salvant les empreses i l’ocupació.
6.- La criminalització de totes les caixes ha afavorit la fugida de dipòsits d’aquestes cap als bancs en les darreres setmanes. Si aquestes caixes havien aconseguit, però, fins a un 53% de tots els dipòsits de l’Estat espanyol (un cas únic al món, ja que els bancs acostumen a captar entre el 70 i el 90% de l’estalvi) és degut a que Santander i BBVA havien prioritzat les inversions a l’exterior en els darrers 20 anys, descurant i oferint sovint pitjors serveis i condicions al mercat local.
7.- La Caja Madrid-Bancaja és el principal risc sistèmic del sistema financer espanyol. En molts mitjans financers internacionals se la considera una “entitat molt dopada financerament”: és la primera entitat espanyola, amb gran diferència, en seguir recorrent als mecanismes extraordinaris de liquiditat que el BCE va posar en marxa al 2008 (facilitat de crèdit il·limitada a l’1% d’interès). Del 2008 al 2010 caixes i bancs espanyols agafaven prestats grans sumes de diners del BCE a l’1% i compraven grans quantitats de deute públic espanyol, que retribuïa entre un 3 i un 4%, i així han salvat els dos exercicis… però ara ZP no pot seguir emetent deute públic sense límit i el BCE ja vol retirar aquests mecanismes extraordinaris, que només es mantenen per Espanya… per això les pressions internacionals es redoblaran en els propers mesos si no hi ha canvis de calat l’Estat espanyol.
8.- “La Caixa” seria la principal perjudicada si el govern espanyol vol aplicar estrictament en només 9 mesos les normes de Basilea III pel que fa al “core capital” i a les empreses participades: fins ara al numerador del “core capital” que una caixa o banc tinguessin participacions en empreses cotitzades augmentava el capital, però segons Basilea III ara caldrà restar aquestes participacions, atès que es considera que poden perdre valor a borsa i, per tant, reduir el capital de l’entitat financera. “La Caixa” té un 35% de Gas Natural, un 25% d’Abertis, un 14% de Repsol i un 5% de Telefònica… per això la transformació de Criteria en un banc és una bona operació: Criteria adquirirà les operacions bancàries de la Caixa per 9.500 milions d’euros. Criteria, que passarà anomenar-se CaixaBank, tindrà un percentatge de capital pur del 10,9% en pocs mesos i “la Caixa” en serà propietari d’un 81% del seu capital.
9.- Com a ciutadà m’agradaria que la premsa catalana s’assemblés a la britànica: allà la condició prèvia per al rescat dels bancs al 2008 (i ara alguns bancs ja estan tornant diners) va ser l’aflorament explícit de les pèrdues bancàries i l’examen públic exhaustiu de la seva gestió… “Without fear and without favour” (sense por ni sense favor) diu cada dia la pàgina de les editorials del Finantial Times… vistos els problemes greus de Caixa de Catalunya, trobo a faltar en què hauria pogut fallar la gestió de Narcís Serra i la influència de la Diputació de Barcelona en la seva gestió… i també m’agradaria que s’investigués perquè hauria fracassat una possible fusió catalana entre Caixa Penedès i Caixa de Tarragona, que potser hauria estat feta fracassar a darrera hora des de la Generalitat (i que tenia tot el sentit: en treballar en un mateix territori s’hi donarien grans sinèrgies); de fet, semblaria que el conseller Castells hauria preferit que totes dues i Caixa Girona anessin a para a Caixa de Catalunya com va fer Caixa de Manresa. El seu destí final, molt possiblement, serà el Banc d’Espanya. El segon govern tripartit i tota l’esquerra catalana és corresponsable per omissió d’aquest final de les caixes catalanes, que sembla precipitat ara per a que el nou govern de CiU ja no pugui fer-hi res.
10.- Basilea III (les noves normes de capital) no demanen en 9 mesos un “core capital” tan elevat: al contrari, recomanen arribar-hi al 2019, recomanen anar pujant poc a poc aquest requisit de capital per tal de que la restricció del crèdit que suposa haver d’augment el “core capital” no escanyi la concessió de crèdits al sector privat (condició prèvia a la recuperació de l’economia). Amb la seva sobreactuació el govern espanyol i el Banc d’Espanya poden escanyar encara més la concessió de crèdits a les pimes i a les famílies, fent més fonda la recessió espanyola en el 2011, mentre Europa enguany consolidarà la seva recuperació del 2010.
11.- Un “core capital” elevat no garanteix per si sol la solvència bancària. De fet, no necessàriament un capital elevat al passiu d’una entitat financera fa que la resta del balanç (els crèdits al sector immobiliari, etc) millorin automàticament. Per exemple, les normes internacionals consideren el deute públic dels països europeus com un actiu sense risc (aquest deute figura en el denominador del “core capital”… però en el cas espanyol hi ha dubtes que, sense les compres de deute públic espanyol que està fent el Banc Central Europeu (contra la pràctica ortodoxa alemanya: aquests volen eliminar el més aviat possible aquestes compres), el deute públic espanyol no es convertís en un “bo-escombraria” amb nul·la demanda internacional.
12.- Recomano llegir els articles hipercrítics de Josep Maria Vallès i d’Antón Costas a El País de la setmana passada i de Joaquín Cacho a El confidencial per a veure fins a quin tot l’arc ideològic espanyol assenyala ZP com el gran culpable de la tercera gran desamortització, la del segle XXI, la de les caixes (els trobareu al web http://elcomentario.tv/reggio/): com la del segle XX (privatitzacions1993-2000) i la del segle XIX (eclesiàstica), aquestes autors i molts altres opinen que les diferències entre rics i pobres, com llavors va passar, augmentaran. Sort que era tan d’esquerres!!!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però tampoc he vist grans reticències en les caixes a l’hora de convertir-se en bancs. Vull dir que el secular arrelament i el servei a les capes més pobres, se l’han passat per baix cama. I ja deu fer temps que ho tenien porevist perquè han canviat de logo, per exemple, en un parell d’hores. Però sí, segurament la culpa de tot és del Ridao.
Molt bona anàlisi senyor Tremosa, com correspon a un gran economista, no tinc la formació ni el nivell per discutir-ne els detalls tècnics però entenc que són correctes. La conversió de les caixes en bancs és una desgràcia pel país, totalment d’acord. Voldria però fer un comentari al voltant de la seva tesi:
– Quina és la diferència entre caixes i bancs? principalment que els bancs tenen accionistes,
– què volen els accionistes? rendiment de les seves accions
– qui són els principals accionistes dels bancs? els grans capitals
– qui és el gran beneficiat, cui prodest, de la conversió? els accionistes, que es quedaran part del pastís que fins ara havia de reinvertir-se.
La meva conclusió és que els grans capitals, la dreta, és la gran culpable d’aquest afer, una conclusió com a mínim igual de demagògica que afirmar que ho és l’esquerra. Parlem de persones, partits però no generalitzem a ideologies.
S’ha aixecat la veda de tir al pobre, i si és català hi ha plusvàlua. La publicació del Reial decret llei 11/2010 , de 9 de juliol, dóna màniga ampla al procés de “banquització” de les caixes i tira pel dret, sense debat parlamentari, cívic ni social, i tanca el cercle del projecte especulador i d’ofec a l’anomenat tercer sector social que de retruc és un dels pals de paller que cohesiona la nostra societat catalana tant socialment com nacional.
Des de la seva creació, les caixes d’estalvi han promogut l’estalvi popular i han universalitzat l’accés als recursos financers entre d’altres coses, i sobretot han desenvolupat una obra social que ha contribuït al benestar social i ha ajudat a evitar en gran mesura l’exclusió social. S’ha evitat aquesta exclusió perquè el percentatge d’ingrés de diner que ha vingut de l’obra social és la quantitat més important de què han pogut disposar les entitats cíviques i socials, gràcies a aquest model de suport econòmic adreçat a l’anomenat tercer sector social que en alguns casos ha arribat a percentatges que han suposat més del 80% dels seus ingressos. Aquesta finalitat social de gran part dels beneficis de les caixes ha retroalimentat una activa participació entre la ciutadania i les caixes, amb el joc de: jo et faig confiança i tu m’ajudes a cohesionar, a desenvolupar la societat i la meva nació en tots els àmbits, ja sigui el mediambiental, la salut, la llengua, l’ajut a les persones, la formació, el reforç a la cultura i a la ciència… Aquest maridatge entre ciutadania i entitat financera ha comportat que les caixes s’hagin convertit en el 50%, o més, del capital disponible en el model financer, cosa que ha incomodat l’accionariat egoista i interessat de l’altre model financer anomenat banca.
Que un modest sindicalista com jo, em vegi en la tessitura de defensar un model financer, si més no, pot resultar, com a mínim, inversemblant. Però, la intenció amagada d’aquest projecte de “banquització” de les caixes és l’atac frontal i una estocada molt profunda als més necessitats, a les entitats que treballem per aconseguir una societat més justa socialment i al model financer català de fer i entendre el nostre país.
Crec fermament que aquesta astracanada va directa als valors nacionals que com a catalans hem estat capaços de teixir. Finalment emplaço la societat civil perquè exigeixi, als nostres governants i als partits polítics, que vetllin per garantir la funció econòmica, financera i social de les caixes d’estalvi, reduint-hi la participació del capital privat fins a un màxim del 40% de les quotes participatives amb drets polítics. Cal garantir una participació majoritària que no sigui de capital privat, reforçant els consells d’administració de les caixes per tal de protegir l’obra social i així evitar una apropiació particular dels excedents aplicats en aquest àmbit i que tampoc és minorin els seus recursos.
Resumint, el model actual de les caixes va dirigit al benestar de totes les persones i el dels bancs al benestar d’algunes persones, cosa a la qual nosaltres ens oposem frontalment.
Jo sóc dels que pensa que el destí del sistema financerla Generalitat
espanyol és acabar en bona part en mans alemanyes i franceses, perquè són en últim terme els nostres
creditors i no crec que deixin escapar la oportunitat per fer-se amb una part
del pastís ibèric. Però de moment haurem de veure com el govern s’apropia de
les caixes per acabar revenent-les a Santander i BBVA, cosa que només reduirà
la competència i acabarà perjudicant el ciutadà. Però ja se sap, Madrid mana. Si aquí manessim alguna cosa, el govern català
podria fer aquest negoci mateix i vendre les caixes a bancs estrangers, amb la
qual cosa mantindríem més competència. Tu
dius que
no hi pot fer res. Jo, quan vaig votar l’Estatut, em pensava que una de les
coses que ens assegurava era el control de les caixes d’estalvi del país. Ara resulta que, aquí també, ens van prendre
el pèl?
Ramon, no sabíem com contactar amb tu i incloem aquest text que no té res a veure amb l’article.
Som un grup de gent interessada en la implantació-recreació de convergència al País Valencià (creació d’un partit bessó a l’estil de cd franja. Ens han dit que tu estaves al darrere d’aquest projecte, per la qual cosa em pensat que series la persona adient per assessorar-nos i contactar-nos amb algú de l’aparell que cregués en el concepte de PPCC i s’encarregués d’implantació.
Esperant saber de tu, et donem les gràcies per endavant.