Esquerra catalana: còmplice de la privatització de les caixes de ZP

Fins i tot la premsa progressista madrilenya d’aquests darrers dies també és implacable en la denúncia de la gran privatització que és a punt de fer-se: curiosament, qui més ajudarà a la gran banca espanyola a sortir del seu forat és el president més populista d’esquerres de la democràcia. Rodríguez Zapatero es disposa a liquidar unes caixes d’estalvi que han estat les entitats financeres de les classes més populars, així com també de liquidar la seva obra social orientada als serveis socials. Sort que són tan d’esquerres!! Amb la complicitat total del PSC i la docilitat d’ERC (Joan Ridao acaba de dir que el tripartit era i és una estratègia òptima) el fet cert és que el PSOE, de la mà de l’esquerra catalana, es disposa a eliminar un dels principals trets diferencials de Catalunya com a país europeu, el seu sistema propi i secular de caixes d’estalvi. I en aquest sentit l’actuació tant de Narcís Serra al capdavant de Caixa de Catalunya (l’entitat amb més problemes de capitalització) com d’Antoni Castells (que podria haver impedit algunes fusions en clau catalana des de la conselleria) no podria haver estat des d’un punt de vista de país més decebedora: semblen haver estat dictades des del mateix Banc d’Espanya, en el sentit d’accelerar i de precipitar una liquidació del sistema català de caixes abans no acabés el termini del segon govern tripartit (i d’aquest segon tripartit, que també ha arruïnat les finances de la Generalitat, ERC i ICV en són també corresponsables). Aquí teniu una visió personal de l’operació, tot destacant i ampliant algunes idees i conceptes que vaig explicar aquest dijous a la tarda al programa Versió RAC-1 de Toni Clapés, on vaig poder-ne parlar amb el periodista Jordi Goula durant tres quarts d’hora.

1.- La Unió Europea ha responsabilitzat el Banc d’Espanya de la crisi immobiliària: el darrer informe de la zona euro de 2010, editat per la Comissió Europea, adverteix que el Banc d’Espanya no va adoptar cap de les mesures que podien haver evitat la bombolla immobiliària i la seva passivitat ha generat una “espiral especulativa”. Fins i tot El Periódico se’n va fer ressò, el passat 15 de desembre, d’aquest informe tan dur. En tant que policia financer del sistema financer espanyol, el Banc d’Espanya ha fallat totalment en la prevenció i detecció de la bombolla esmentada, tolerant un creixement del crèdit bancari del 20% al sector immobiliari entre 1996 i 2007, sense posar cap semàfor vermell ni aturar-la quan encara era possible. L’informe europeu detalla totes les accions que s’haguessin pogut prendre i que no es van prendre. Sort que l’1 de gener s’ha estrenat l’Agència Bancària Europea, que supervisarà d’ara endavant totes i cadascuna de les entitats financeres europees i actuarà i intervindrà si els bancs centrals nacionals no ho fan.

 

2.- El Banc d’Espanya no té cap credibilitat internacional i, tal com passa també amb el govern espanyol, els seus successius plans de sanejament (FROB al 2009, fusions fredes al 2010, nou pla al 2011) són rebuts amb escepticisme per la premsa internacional. Només la setmana passada The Economist ha dit que les reformes de ZP arriben tard i es fan malament. Financial Times diu que faran falta molts més diners que 20.000 milions dels que diu MAFO que caldran i també Joaquín Almúnia, comissari europeu que sí gaudeix de gran credibilitat, esmena la plana a ZP dia si dia també.

 

3.- PSOE i PP, en canvi, són també corresponsables de la situació actual de les caixes. Les caixes d’estalvi a la resta de l’Estat són de més recent creació i expansió: el seu impuls ha anat de la mà del desplegament autonòmic i això les ha fet vulnerables a la manipulació dels polítics regionals. Així només “la Caixa”, per la seva gran dimensió, sembla haver restat més immune a la politització de la seves decisions d’inversió. En canvi, inversions inspirades pels governs regionals com l’aeroport de Ciudad Real o el parc temàtic de Terra Mítica, entre moltes d’altres, han causat en les caixes regionals uns immensos forats que ara han de ser reparats… i sense que es depurin responsabilitats penals (el diari Le Monde ha dedicat pàgines senceres a l’aeroport fantasma).

 

4.- L’Estat espanyol és el segon més endeutat del món en % del PIB: el deute total (privat+públic) arriba al 200% del PIB espanyol de 2010… ”y subiendo”: per a sorpresa de tothom a Europa, al 2010 el deute total ha seguit creixent, un 2% (per causa sobretot del deute públic)!!. És a dir, Espanya encara no ha començat el seu procés de despalanquejament del seu deute (de reducció d’aquest deute). I si bé el deute públic no és dels més elevats a la UE (tot i que s’ha doblat en % del PIB en només 3 anys: del 35% al 70%), el deute del sistema financer supera el 75% del PIB, el més alt d’Europa. I el que més preocupa sobretot és la manca d’una estratègia creïble i solvent de creixement econòmic a mitjà termini, que permeti l’economia créixer, reduir l’atur i així poder fer front al pagament d’interessos. El govern espanyol, però, ha canviat tantes vegades de parer que no té cap credibilitat. La ministra Salgado, per exemple, va dir el 20.12.2010 que el dèficit de la Generalitat de Catalunya al 2010 seria de 2.600 milions d’euros; el president Artur Mas va dir la setmana passada que seria de 7.600 milions. I això s’ha sabut internacionalment, perquè alguns diputats m’ho han preguntat!!

 

5.- Sembla que la privatització de les caixes (prèvia nacionalització) s’hauria forçat la setmana passada, en trobar Santander i BBVA molts problemes per a col·locar emissions pròpies de deute. Aquests dos bancs s’haurien reunit amb ZP per a liquidar definitivament les seves competidores. Algunes caixes d’estalvi, però, presenten un “core capital” (ràtio dels fons propis referits als actius ponderats per risc –crèdits, deute públic…) força millor que aquests dos bancs: “la Caixa” supera el propi Santander i BBVA (8,6% enfront 8,5% i 8,2%) i les caixes basques presenten els millors índexs dels sistema financer (12% enfront del Banc Popular, el millor banc amb un 9%). Si al final del procés BBVA i Santander i algunes caixes bancaritzades es reparteixen el mercat, s’haurà reduït la competència. A Alemanya, en canvi, valoren que la gran banca jugui un paper internacional i que les caixes juguin un paper local: elles no es van contaminar amb les subprime i van aguantar el crèdit a les pimes industrials, salvant les empreses i l’ocupació.

 

6.- La criminalització de totes les caixes ha afavorit la fugida de dipòsits d’aquestes cap als bancs en les darreres setmanes. Si aquestes caixes havien aconseguit, però, fins a un 53% de tots els dipòsits de l’Estat espanyol (un cas únic al món, ja que els bancs acostumen a captar entre el 70 i el 90% de l’estalvi) és degut a que Santander i BBVA havien prioritzat les inversions a l’exterior en els darrers 20 anys, descurant i oferint sovint pitjors serveis i condicions al mercat local.

 

7.- La Caja Madrid-Bancaja és el principal risc sistèmic del sistema financer espanyol. En molts mitjans financers internacionals se la considera una “entitat molt dopada financerament”: és la primera entitat espanyola, amb gran diferència, en seguir recorrent als mecanismes extraordinaris de liquiditat que el BCE va posar en marxa al 2008 (facilitat de crèdit il·limitada a l’1% d’interès). Del 2008 al 2010 caixes i bancs espanyols agafaven prestats grans sumes de diners del BCE a l’1% i compraven grans quantitats de deute públic espanyol, que retribuïa entre un 3 i un 4%, i així han salvat els dos exercicis… però ara ZP no pot seguir emetent deute públic sense límit i el BCE ja vol retirar aquests mecanismes extraordinaris, que només es mantenen per Espanya… per això les pressions internacionals es redoblaran en els propers mesos si no hi ha canvis de calat l’Estat espanyol.

 

8.- “La Caixa” seria la principal perjudicada si el govern espanyol vol aplicar estrictament en només 9 mesos les normes de Basilea III pel que fa al “core capital” i a les empreses participades: fins ara al numerador del “core capital” que una caixa o banc tinguessin participacions en empreses cotitzades augmentava el capital, però segons Basilea III ara caldrà restar aquestes participacions, atès que es considera que poden perdre valor a borsa i, per tant, reduir el capital de l’entitat financera. “La Caixa” té un 35% de Gas Natural, un 25% d’Abertis, un 14% de Repsol i un 5% de Telefònica… per això la transformació de Criteria en un banc és una bona operació: Criteria adquirirà les operacions bancàries de la Caixa per 9.500 milions d’euros. Criteria, que passarà anomenar-se CaixaBank, tindrà un percentatge de capital pur del 10,9% en pocs mesos i “la Caixa” en serà propietari d’un 81% del seu capital.

 

9.- Com a ciutadà m’agradaria que la premsa catalana s’assemblés a la britànica: allà la condició prèvia per al rescat dels bancs al 2008 (i ara alguns bancs ja estan tornant diners) va ser l’aflorament explícit de les pèrdues bancàries i l’examen públic exhaustiu de la seva gestió… “Without fear and without favour” (sense por ni sense favor) diu cada dia la pàgina de les editorials del Finantial Times… vistos els problemes greus de Caixa de Catalunya, trobo a faltar en què hauria pogut fallar la gestió de Narcís Serra i la influència de la Diputació de Barcelona en la seva gestió… i també m’agradaria que s’investigués perquè hauria fracassat una possible fusió catalana entre Caixa Penedès i Caixa de Tarragona, que potser hauria estat feta fracassar a darrera hora des de la Generalitat (i que tenia tot el sentit: en treballar en un mateix territori s’hi donarien grans sinèrgies); de fet, semblaria que el conseller Castells hauria preferit que totes dues i Caixa Girona anessin a para a Caixa de Catalunya com va fer Caixa de Manresa. El seu destí final, molt possiblement, serà el Banc d’Espanya. El segon govern tripartit i tota l’esquerra catalana és corresponsable per omissió d’aquest final de les caixes catalanes, que sembla precipitat ara per a que el nou govern de CiU ja no pugui fer-hi res.

 

10.- Basilea III (les noves normes de capital) no demanen en 9 mesos un “core capital” tan elevat: al contrari, recomanen arribar-hi al 2019, recomanen anar pujant poc a poc aquest requisit de capital per tal de que la restricció del crèdit que suposa haver d’augment el “core capital” no escanyi la concessió de crèdits al sector privat (condició prèvia a la recuperació de l’economia). Amb la seva sobreactuació el govern espanyol i el Banc d’Espanya poden escanyar encara més la concessió de crèdits a les pimes i a les famílies, fent més fonda la recessió espanyola en el 2011, mentre Europa enguany consolidarà la seva recuperació del 2010.

 

11.- Un “core capital” elevat no garanteix per si sol la solvència bancària. De fet, no necessàriament un capital elevat al passiu d’una entitat financera fa que la resta del balanç (els crèdits al sector immobiliari, etc) millorin automàticament. Per exemple, les normes internacionals consideren el deute públic dels països europeus com un actiu sense risc (aquest deute figura en el denominador del “core capital”… però en el cas espanyol hi ha dubtes que, sense les compres de deute públic espanyol que està fent el Banc Central Europeu (contra la pràctica ortodoxa alemanya: aquests volen eliminar el més aviat possible aquestes compres), el deute públic espanyol no es convertís en un “bo-escombraria” amb nul·la demanda internacional.

 

12.- Recomano llegir els articles hipercrítics de Josep Maria Vallès i d’Antón Costas a El País de la setmana passada i de Joaquín Cacho a El confidencial per a veure fins a quin tot l’arc ideològic espanyol assenyala ZP com el gran culpable de la tercera gran desamortització, la del segle XXI, la de les caixes (els trobareu al web http://elcomentario.tv/reggio/): com la del segle XX (privatitzacions1993-2000) i la del segle XIX (eclesiàstica), aquestes autors i molts altres opinen que les diferències entre rics i pobres, com llavors va passar, augmentaran. Sort que era tan d’esquerres!!!!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *