Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

1 de gener de 2012
General
0 comentaris

Purkinje: tralla amb D.O.

[Aquest text sobre el grup ebrenc Purkinje, obra d’Oriol Fuster Cabrera, és el guanyador del Premi Nacional de Neveres convocat per celebrar el cinquè anviersari del bloc. Moltes gràcies a tots els participants, realment la tria ha estat difícil i disputada]

Hi ha una Catalunya profundament outsider a l’eròtica pujolista, molt allunyada de la que surt per TV3. No balla sardanes, rarament va a Razzmataz o el Palau Sant Jordi i no s’amoïna massa pels retards de RENFE perquè no té més de tres o quatre trens al dia. És la Catalunya que balla jotes, treballa encara de l’arròs i el camp i parla amb lo (que no “lu”). La Catalunya que hade sortir al carrer cada dos per tres per defensar el riu, però que malgrat això el pitjor transvasament que patix és el dels jóvens que cada diumenge deixen el territori per anar cap a Barcelona a estudiar o treballar. La “Catalunya insòlita” que, d’altra banda i malgrat tot, està ben orgullosa de ser-ho. [Més]

Musicalment parlant, este sud de Catalunya i centre del país és conegut més que res gràcies a dos grups: Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i Pepet i Marieta. Dos projectes ben consolidats i prou diferents entre ells, però amb un punt comú: el compromís i la identificació amb el territori. Un compromís amb la “denominació d’origen”, però, que comparteixen una part substancial dels grups de la zona, més enllà de l’estil musical. Mirem, sinó, Purkinje.

La dels ampostins no és la nova proposta musical indie que farà tremolar els habituals de l’Heliogàbal. De fet potser sí, encara que no pel síndrome d’Stendhal precisament: el punk i hardcore dels ex-Lark About destil·la moltes coses, però no subtilitat. Musicalment beuen d’on ha begut bona part del jovent “alternatiu” ebrenc, que no sol ser Sau ni Sopa de Cabra: més aviat Berri Txarrak, Metallica, Nirvana o Rage Against The Machine. No són originals però són bons, i això, en una llengua que encara no té normalitzada una “tralla” pròpia, ja és molt. Una contundència musical, a més, que es complementa amb lletres carregades d’ironia i mala llet sobre una quotidianitat prou més crua que la dels ukeleles i els Cinemes Verdi. El títol del primer disc ho diu ben explícitament: Bukkake Social. Més clar, l’aigua. Un acostament a la “indignació” i el dia a dia de qualsevol jove d’esta generació d’entre finals dels 90 i principis dels 80 a qui li havien promès l’oro i el moro i prou li costa pagar-se els estudis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!