El company Xavier Mercadé, responsable gràfic del Grup Enderrock, escrivia fa uns dies a Enderrock.cat un article titulat “Deixeu les càmeres a casa”. En Mercadé, que fa vint-i-cinc anys que captura amb el seu objectiu els moments culminants de tota mena de concerts, criticava en aquest text la proliferació de càmeres de retratar en mans del públic en els molts recitals als quals assisteix. Explica en Xavi que la gent sembla obsessionada per captar el segon més espatarrant de la nit amb els seus mòbils o càmeres digitals, i posteriorment difondre-ho a través de les xarxes socials. Com a conclusió, en Mercadé deia: “Si us plau, deixeu les càmeres a casa i gaudiu del concert. Els que ja en sabem i ens hi dediquem ja ens encarregarem de plasmar-ho tot i ho publicarem a les nostres revistes o ho penjarem als nostres blogs, webs o als murs dels carallibres”. [Més]
No estic gaire d’acord amb el plantejament d’aquest article. Com a
periodista musical, em sembla fantàstic que el públic exerceixi de
fotògraf, periodista o crític, encara que cap mitjà de comunicació li
pagui per fer-ho. Seguint el fil argumental de l’admirat Mercadé, jo
mateix podria escriure un article titulat “Deixeu els blocs de notes a
casa”, en què lamentés la proliferació a la xarxa de cròniques escrites
per assistents a recitals que escriuen els seus propis textos pel simple
gust de fer-los. Que hi hagi competència, i que aquesta competència
vingui de fora del gremi, no és dolent, ans el contrari: és saludable.
Durant molt de temps, els mitjans de comunicació han tingut el monopoli
en la difusió de la informació i en la configuració de la opinió
pública. Per tant, és desitjable que ara que les noves tecnologies han
posat a l’abast de les masses la capacitat d’esdevenir emissors, la gent
ho aprofiti tant com pugui per dir-hi la seva. I si cal, dissentir de
la versió del crític de torn.
Fer bé la feina suposa que les nostres aportacions destaquin no pas
per ser les úniques, sinó per ser les millors: en el cas d’una crònica
de concert, el nostre text haurà de ser el que expliqui més bé allò que
va succeir a l’escenari, el més analític, el més documentat i el que
extregui les millors conclusions. Per això ens paguen, no? Tothom que
conegui la feina de Xavi Mercadé sap que la seva serà la millor
fotografia d’aquell concert, i que ens oferirà una perspectiva, uns
matisos i un punt de vista sobre l’artista que cap altra fotografia
mostrarà. Aquest és el seu valor, no pas el fet que en Mercadé sigui
l’únic retratista a la sala. Per això en Xavi és capaç de fer llibres
com el que presenta aquests dies, Odio obedecer, un recull gràfic
memorable sobre la Barcelona alternativa dels anys vuitanta.
Companys cronistes de la nit musical catalana: agafeu els vostres
blocs de notes, fotografieu els concerts amb els vostres smartphones i
publiqueu als vostres blogs tot allò que us plagui. Fareu més emocionant
el repte d’explicar bé (i si pot ser, més bé que ningú) la realitat
musical del país.
[Article publicat a Enderrock.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens molta raó, Roger.
Però el problema és, crec jo, quan els mitjans dels que parles es serveixen tants cops de les fotos gratis que els puguin donar. Aquí se’ns acaba la feina a nosaltres, als que sobrevivim fent fotos.
Salut!
Estic totalment d’acord amb l’article. Quantes més veus [i mirades] hi hagen millor, sempre i quant sapiguem gestionar-les. Pel que fa a l’aprofitament comercial del treball amateur, se soluciona amb un bon sistema de llicències, com puguen ser les conegudes Creative Commons.
Ara, de l’assumpte a mi em preocupa altre aspecte. Comença a ser trist anar a concerts i que la norma siga un exèrcit de mans alçades empunyant càmeres i mòbils sense parar. En moltes ocasions, gran part del públic viu el concert exclusivament a través d’una pantalla de 4 polzades [en el millor dels casos], en un afany de capturar el present en forma de bits, atrofiant la pròpia memòria [la dels àtoms]. Eixa obsessió en el futur, eixa sensació d’
immediatesa, la veig contrària a tot allò que hauria de ser viure un concert, on no hauria d’importar altra cosa que el present i on les emocions que ens brollen duren tota una vida.
Quan he llegit el títol de l’article pensava que aniria per ahí: tranquils, gaudiu del concert, nosaltres ja ens encarreguem de distreure’ns fent fotos, per això ens paguen.