La gran putada de viure en un país que no és del tot país –com això nostre, vaja– és que gairebé ningú no para mai atenció al número dos. Només el número u –de qualsevol àmbit o disciplina, i més si parlem de la música– és il·luminat com caldria pel focus mediàtic de torn. Això va en detriment, en primer lloc, d’una cultura que voldríem saludable i vital. I de retruc, sovint impedeix que el gran públic arribi a conèixer propostes de mèrit. En el cas de les Illes Balears, per exemple, és ben clar que hi ha molta més vida després d’Antònia Font i el mestre Oliver. Un dels exemples més diàfans d’aquesta tendència, i per això potser més injustos, és Marcel Cranc, la proposta del compositor mallorquí Miquel Vicensastre. [Més]
El tercer disc de Marcel Cranc, Imagina (Primeros Pasitos, 2011) és un d’aquestes ‘delicatessen’ a què
darrerament ens estem malacostumant els melòmans catalans, tal com ja
ho eren, en gran mesura, els seus treballs anteriors, Animal fràgil
(Blau, 2006) i Ara (Primeros Pasitos, 2008). En aquest apunt podeu sentir “Darrerament”, el primer clip d’aquesta nova entrega.
Alliberat de la cotilla
electrònica que li havia costat inevitables associacions amb el pop
francòfon de Dominique A, Marcel Cranc s’endinsa en la seva nova obra a
territoris més orgànics. Les cançons d’Imagina, elaborades també en
companyia del guitarrista Jaume Compte i del teclista Josep Maria
Umbría, gairebé es palpen i se senten tant com s’escolten. És el disc en
què Marcel Cranc s’allibera més en l’aspecte creatiu: diríem que més
que imaginar somia cançons amb un regust marcadament oníric, entre la
faula (“Caputxeta”) i el somni de la infància més idealitzada
(“Asteroide B612”).
Un pas més de Vicensastre en la consolidació d’una
obra on l’únic segell que importa és el de la qualitat. I, afegeixo, un disc que fa que ens alegrem de que, per sort, les platges del país no van només d’Alcanar fins a Portbou.
[Crítica publicada a la revista Enderrock del mes de febrer]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!