Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
L’exemple de la revolució bolivariana
A l’Amèrica Llatina hi estan passant coses trascendentals per al futur de l’espècie. Als Països Catalans, però, no hem estat capaços de copsar amb plenitud allò que s’ha esdevingut en aquest continent. Un bon exemple l’hem tingut amb el tractament mediàtic de la mort d’Hugo Chávez. Amb honroses excepcions, la majoria de mitjans catalans i espanyols han presentat el president veneçolà com un sàtrapa, minimitzant-ne les virtuts i exaltant-ne els defectes. Contra Chávez hem practicat un periodisme de guerra, i això ens ha impedit copsar una part important de la realitat. En canvi, si els mitjans haguéssim ofert una informació més contrastada sobre l’anomenada “revolució bolivariana”, potser hauríem tingut elements per comparar l’evolució de Veneçuela i Catalunya durant els darrers anys. Si fem aquest exercici contextualitzador ens adonarem que els catalans no en sortim gaire ben parats. [+]
Exposem algunes dades rellevants. El PIB veneçolà va crèixer l’any 2012 un 5,5%, mentre el PIB català queia un 0,3%. El deute extern veneçolà com a percentatge del PIB ha passat del 38,4% de 1998 al 28,8% de 2011 (dades de Nacions Unides), mentre a l’Estat espanyol ha passat del 90% de 2002 al 170% de 2012 (dades del Banc d’Espanya). El 1999, a Veneçuela hi havia un 49,4% de la població vivint en la pobresa, i un 21,7% en situació de pobresa extrema. El 2011 la xifra havia baixat fins al 29,5% i l’11,7% respectivament (dades de Nacions Unides). A Catalunya, en canvi, en els últims anys la pobresa s’ha incrementat: hem passat de tenir un 16,6% de pobres l’any 2008 al 19,1% de 2011 (dades IDESCAT). De fet, la darrera Enquesta de Condicions de Vida de la Diputació de Barcelona (2012) eleva la xifra a nivells veneçolans: el 29,5% dels catalans viurien en la pobresa segons la tasa AROPE, que contempla la pobresa monetària (població amb ingressos inferiors a un 60% de la mitjana). Pel que fa a l’atur, a Veneçuela ha passat de l’11,3% el 1998 al 8% de 2012 (dades de Nacions Unides). A Catalunya s’ha passat d’un atur per sota del 9% l’any 2000 al 22,5% de 2012 (dades de l’Enquesta de Població Activa). Així doncs, queda clar que en matèria social i econòmica, malgrat partir de posicions molt diferents, Veneçuela avança i Catalunya recula.
A la Veneçuela de Chávez també hi ha ombres. Amnistia Internacional, en el seu darrer informe anual, assenyala la violència delictiva i la corrupció policial com el primer problema del país i acusa al govern de no posar-hi remei (Veneçuela té una taxa d’homicidis de 45 morts per cada 100.000 habitants, la cinquena més alta del món segons dades de Nacions Unides de 2012). AI destaca quatre casos de represaliats polítics: un sindicalista acusat de conspiració, un exgovernador acusat de “difondre informació falsa”, una jutgessa detinguda “arbitràriament” per concedir la llibertat provisional a un banquer corrupte i l’editor d’un setmanari satíric acusat d’injúries. Cap d’ells es troba a presó: o estan en llibertat condicional o compleixen la pena en arrest domiciliari. Tot plegat és lamentable, però resulta curiós que molts dels qui ara destaquen els informes d’AI o Human Rights Watch sobre Veneçuela no facin el mateix quan aquestes organtizacions fan públics els seus balanços sobre Catalunya i l’Estat espanyol. Si parlem de represàlies, en el darrer informe d’Amnistia Internacional dedicat a Espanya, sota l’epígraf “Tortura i altres maltractaments”, es destaquen set casos de vulneració de drets humans bàsics. El primer que s’assenyala, per cert, és el desallotjament des indignats de Plaça Catalunya a càrrec dels Mossos d’Esquadra. AI també alerta sobre casos de racisme i discriminació i recorda que l’Estat espanyol es nega a investigar les desaparicions i crims de la dictadura. Així doncs, segur que Veneçuela té molts defectes, però els catalans tampoc podem anar pel món donant lliçons de democràcia.
L’any 1823, el libertador Simon Bolívar, factòtum de la independència dels països de la Gran Colòmbia, digué al seu pas per Cajamarca: “Tan de bo que al Perú i a tota la nostra Amèrica hi hagués el patriotisme que tenen els catalans”. Mirant amb perspectiva els fets dels darrers quinze anys, avui podríem invertir la frase: tan de bo que als Països Catalans i a tots els pobles d’Europa hi hagués el patriotisme que es respira a Veneçuela. Perquè en el fons es tracta d’això: de patriotisme. La revolució bolivariana no és més que una declaració de sobirania duta a la pràctica amb totes les conseqüències. Perquè la sobirania ha d’anar molt més enllà de la retòrica i les proclames en seu parlamentària: s’ha d’exercir. És patriota no qui se’n diu, sinó qui lluita per la dignitat i la justícia. Per això els processos duts a terme pels pobles lliures de l’Amèrica de Bolívar, amb tots els seus defectes i contradiccions, són exemple. Tinguem-los presents ara que a Catalunya i a Europa s’apropa el temps d’exercir la democràcia i fer la nostra revolució.
Respon a enric carreter Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No m’agrada la gent que vesteix de militar (ni amb xandall), no m’agraden la retòrica populista ni els tics autoritaris, però tampoc m’agraden les anàlisis occidentals fetes amb superioritat moral.
Certament, amb Chávez, hi ha llums i ombres, gairebé com a tot arreu.