Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

8 de maig de 2011
General
2 comentaris

El ‘mainstream’ català

Mainstream, en anglès, significa literalment “corrent principal”. El concepte es fa servir per designar els pensaments, gustos o preferències acceptats majoritàriament per la societat. En l’àmbit musical, els productes mainstream han estat, històricament, aquells treballs que han comptat amb grans mitjans per a la seva producció i comercialització, i que han arribat amb facilitat al gran públic. En contraposició al mainstream, se sol utilitzar l’anglicisme underground, per designar els moviments contraculturals que es consideren alterantius, paral·lels, contraris o aliens a la cultura oficial. El problema, però, és que avui, en un món on internet i les xarxes
socials tenen un pes cada cop més rellevant, conceptes com mainstream o
underground tenen significats cada cop és més difusos. I als Països
Catalans, que viuen en una situació d’anomalia cultural conseqüència de
la manca d’estat propi, encara més. [Més]

Pensem per exemple en un grup com
Obrint Pas. Mai han tingut el suport de cap mitjà de comunicació. Mai
han sonat en cap radiofórmula comercial. Mai han estat la imatge cap
gran campanya comercial. Tot i això, crec que no aniríem errats si
afirméssim que, pel que fa a la cultura catalana, Obrint Pas podrien ser
mainstream. Són un dels grups que fan més concerts, toquen arreu del
món, venen milers de discos i arrosseguen una legió de seguidors.

Pensem ara, en canvi, en alguns dels productes impulsats per
discogràfiques catalanes i que reuneixen tots els requisits del que
hauria de ser un artista mainstream segons les convencions conegudes de
la indústria discogràfica mundial. Productes que, a l’hora de la
veritat, fan aigües per totes bandes –quan no directament el ridícul– i
tenen una acceptació popular molt limitada. El problema dels qui creen i
promocionen aquesta mena d’invents és que no saben llegir la realitat
catalana, que no té res a veure amb la cultura pop d’una nació amb estat
on probablement aquesta mena de produccions sí que tindrien la seva
quota de mercat. Les particularitats del cas català fan que un grup com
Obrint Pas, independentista i radicalment d’esquerres, pugui ser
mainstream. I, en canvi, si a algú se li acudeix crear un Justin Bieber
català és probable que s’estavelli en la més indigna misèria.

Algú dirà que això no està bé, que és perjudicial per la cultura
catalana, perquè així no serem mai allò que se’n diu “un país normal”. I
aquest és el fons del debat. Perquè, quin és el país normal que volem?
Un país normal com Finlàndia, on l’extrema dreta ha esdevingut la
tercera força del Parlament? Un país normal com els Estats Units, on en
alguns estats estan intentant prohibir els sindicats? Plantejem-ho d’una
altra manera: podria ser que, per la nostra evolució històrica, la
normalitat catalana fos la revolta permanent. La revolta per construir
un país lliure, que, com hem vist darrerament arran de les consultes
sobre la independència, uneix tanta i tanta gent en un objectiu comú. I
potser també altres revoltes: la revolta contra l’especulació i la
corrupció política, la revolta contra les retallades en la sanitat i
l’educació, la revolta contra els abusos de poder, la revolta per
transformar una realitat insostenible que ens apropa cap a
l’autodestrucció planetària.

Grups com Obrint Pas –i molts altres– representen aquesta normalitat.
Per això, pel que fa a la cultura catalana, Obrint Pas formen part del
mainstream
. Sovint, més que altres productes amb aspiracions a ser-ho
segons els estàndards que s’associen a aquesta etiqueta. Aquest és,
també, el corrent central de la nostra història, per molt que els
mitjans de comunicació sovint el menystenen, en recelen o directament el
silencien. La seva pròpia existència, però, demostra que la realitat és
força més tossuda i el públic força més intel·ligent.

[Article publicat a Enderrock.cat]

  1. Estic d’acord en què Obrint Pas no formaria part del mainstream en algun altre país, sí que ho és a Catalunya, però no estic d’acord en què els mitjans de comunicació de casa nostra no els donen ressò, ni suport. Recordo haver vist als informatius de TV3, la tele pública, notícies referents a concerts multitudinaris d’Obrint Pas i fins i tot entrevistes quan publiquen nous discos. Potser no sonen a les radiofòrmules comercials o no apareixen a campanyes publicitàries, justament per això, pel seu caire ‘polític i combatiu’, que podrien donar-hi altres significats.
    Potser som un país en revolta permanent, i malhauradament, això fa que no, no siguem un ‘país normal’. Per sort, alguns grups ja exhaureixen entrades de molts i molts concerts, cantant amb la nostra llengua, sense haver de tenir aquest ‘aire combatiu’ que alguns abanderen…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!