Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

27 de setembre de 2011
General
0 comentaris

Comelade i el ressò de la cobla

Ens explicava Roger Mas en una entrevista publicada a l’Enderrock ja fa uns quants mesos que el so de la cobla tenia, per a ell, una trascendència especial i inimitable, que ubicava a mig camí entre l’allò culte i l’allò popular. “Quan sento la cobla, trempo. Veig el dia de la independència de Catalunya més aprop”, venia a dir el cantautor de Solsona. La reflexió de Mas ens venia de nou a la ment arran de l’escolta del darrer disc de Pascal Comelade, on el músic rossellonès revisita la seva obra en companyia de la Cobla Sant Jordi. Una formació que, sigui dit de passada, sembla haver-se especialitzat en cercar col·laboracions amb músics de pop o cançó (el propi Roger Mas està enllestint un espectacle complet amb ells). Amb la Cobla Sant Jordi en Comelade ja fa temps que gira un espectacle conjunt, que ara finalment ha pogut plasmar-se en dis, Retrospectiva (1990-2010). [Més]

Publicar un disc amb la Sant Jordi era un vell somni del músic de Ceret, que finalment s’ha fet realitat gràcies al segell DiscMedi, la discogràfica habitual de Comelade a la Catalunya del Sud. DiscMedi, i ho direm també de passada perquè en parlarem més un altre dia, és apunt de publicar també un nou treball del discjockey de Perpinyà Raph Dumas, un altre fanàtic de l’experimentació a partir de l’electrònica i del so de la cobla.
Pascal Comelade sempre ha tingut gran interès per la sardana i el món de la cobla, que entèn sense prejudicis i com un territori obert a l’experimentació. Així queda clar un cop més en aquesta Retrospectiva, que inclou la revisitació en clau coblística de clàssics comeladians com “El ressò del dring”, “L’argot del soroll” o “El rei de la màgia”, que ressona en aquest YouTube amb imatges obra del fotògraf Juan Miguel Morales. Tibles i flabiols sonen agermanats amb els pianets i guitarrons de joguina de Comelade, ben escortat pels seus músics i en especial pel sorollista Pep Pasqual.
El disc inclou una sardana escrita pel mateix Comelade, titulada “Sardana dels desamparats” i amb una introducció de la mà de Pau Riba. Un tema que tanca un treball on es demostra de nou la capacitat de la música de cobla per esdevenir un doll d’inspiració per tota mena de músics. Sobretot, si són músics hàbils com Pascal Comelade a l’hora de reformular-se una i altra vegada sonant sempre irrepetible i deixant en ridícul qualsevol imitació que se’n vulgui realitzar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!