Al darrera la nevera

Amb Barcelona encara mig convalescent per la monumental apagada, als nostres responsables polítics no se’ls acut res millor que celebrar tot cofois el quinzè aniversari dels Jocs Olímpics. Potser sóc raro de mena, però per mi Barcelona 92 no és sinònim de progrès i felicitat: és sinònim d’especulació i repressió. La meva banda sonora de l’època és "Terra Billy". Ho recordeu?

La cançó és del primer disc d’Els Pets i feia més o menys així: "Tant de tombar estaques,/ tants cops de destral./ Diguem no, cridàvem./ Quasi tot està igual… /Si més no, si més no, / hi ha patriotes a la presó,/ gent que lluita de debò,/ cremada per la repressió. (…) I ara Barcelona/ pels jocs la netejaran,/ i tot el que no sona/ aquí baix ho portaran. (…) Putes, putes Olimpiades!/ Bombes, petardos al 92!/ Barna s’endú les medalles,/ i aquí les escorrialles."
No se si avui Els Pets n’estan molt orgullosos o no (em refereixo a nivell musical), suposo que més aviat ho veuen com un document entranyable de joventut. Però crec que la cançó és una crònica social d’un temps i d’un país, si més no d’una determinada part del país: la que no es limitava només a "mirar concursos davant del televisor", com també diu la cançó.
L’any 1992 tenia 14 anys i una consciència més aviat prepolítica de tot plegat. Amb el temps vaig anar coneixent la història amb més detall. Anys després vaig tenir ocasió de conèixer en Ramon Piqué, en David Martínez i tota la gent torturada per la guàrdia civil el 92, quan van decidir armar-se de valor i paciència i empaperar l’Estat espanyol a Estrasburg. Victòria a mitges: el Tribunal Europeu dels Drets Humans va reconèixer que la justícia espanyola no havia investigat amb prou profunditat les denúncies per tortures de l’Operació Garzón.
Crec que avui en dia, al marge de la història oficial, el 92 ha quedat com un punt de trencament per a molta gent, però també com un moment simbòlic de resistència. Em fa l’efecte que tot segueix més o menys al seu lloc: el poder a les celebracions oficials dels Jocs Olímpics, i la resta en la foscor (real i mediàtica). Però malgrat la manca de llum, cada cop som més els que ho veiem clar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!