Pensaments

Gràcies Neta!
Per tot el que ens has donat, sense saber-ho.
Perquè tu eres així: dolceta, tossuda i obedient al mateix temps, fràgil, forta, autosuficient,  juganera, alegre,  sacrificada, adaptable a qualsevol situació, fidel… en fi, una joia de gosseta, una peluixeta viva, com moltes vegades dèiem.
Ara que no hi ets, no tinc ganes de tornar a casa, cada racó em recorda a tu i em faig un fart de plorar.
Ahir, al tornar del cinema, com sempre pensava que t’havia de treure abans de sopar  i, quan vaig caure en que ja no feia falta, em vaig dir a mi mateixa: vinga, entra i plora una estoneta, no passa res!. I així ho vaig fer.
Com pot ser que una cosa tan petita ompli tant!
Ara la sensació de buit a casa és gran.
No calia que fessis ni diguessis res, només calia saber que hi eres i que apareguessis a la cuina al sentir soroll de plàstic i haguéssim de vigilar no ens fessis entrebancar amb el teu deler, amatent sempre a si queia alguna cosa de menjar.
Darrerament ja poques vegades venies a rebre’s, gairebé sempre dormies quan estaves sola. Coses de l’edat! Però al despertar-te seguies sent la mateixa: “La cuqui”.
T’has banyat a la platja, has anat en trineu a la neu, has fet cims, has anat en bici tota cofoia dins el teu cistell, has fet estades a hotels i casses de colònies.
Has compartit la nostra vida.
Al recollir les teves coses m’he adonat que en tenies ben poquetes (han cabut totes dins el carret de la compra), per tot el que ocupaves. T’havies fet mestressa (i nosaltres t’ho havíem permès) de tota la casa i estaves en cada moment on tu volies.
T’apressaves a ocupar el lloc de qui s’aixecava del sofà!
Els meus records dels teus tretze anys i mig no poden ser millors, però no puc deixar de pensar que encara no era la teva hora, esperava i desitjava passar uns anyets més amb tu.
Què faré ara quan acabi d’esmorzar, quan baixi al poble a fer encàrrecs (que no impliquin botigues de menjar), quan arribin dos quarts de nou de la tarda i les dotze de la nit?
Gràcies, Neta!