Pensaments

Gràcies Neta!
Per tot el que ens has donat, sense saber-ho.
Perquè tu eres així: dolceta, tossuda i obedient al mateix temps, fràgil, forta, autosuficient,  juganera, alegre,  sacrificada, adaptable a qualsevol situació, fidel… en fi, una joia de gosseta, una peluixeta viva, com moltes vegades dèiem.
Ara que no hi ets, no tinc ganes de tornar a casa, cada racó em recorda a tu i em faig un fart de plorar.
Ahir, al tornar del cinema, com sempre pensava que t’havia de treure abans de sopar  i, quan vaig caure en que ja no feia falta, em vaig dir a mi mateixa: vinga, entra i plora una estoneta, no passa res!. I així ho vaig fer.
Com pot ser que una cosa tan petita ompli tant!
Ara la sensació de buit a casa és gran.
No calia que fessis ni diguessis res, només calia saber que hi eres i que apareguessis a la cuina al sentir soroll de plàstic i haguéssim de vigilar no ens fessis entrebancar amb el teu deler, amatent sempre a si queia alguna cosa de menjar.
Darrerament ja poques vegades venies a rebre’s, gairebé sempre dormies quan estaves sola. Coses de l’edat! Però al despertar-te seguies sent la mateixa: “La cuqui”.
T’has banyat a la platja, has anat en trineu a la neu, has fet cims, has anat en bici tota cofoia dins el teu cistell, has fet estades a hotels i casses de colònies.
Has compartit la nostra vida.
Al recollir les teves coses m’he adonat que en tenies ben poquetes (han cabut totes dins el carret de la compra), per tot el que ocupaves. T’havies fet mestressa (i nosaltres t’ho havíem permès) de tota la casa i estaves en cada moment on tu volies.
T’apressaves a ocupar el lloc de qui s’aixecava del sofà!
Els meus records dels teus tretze anys i mig no poden ser millors, però no puc deixar de pensar que encara no era la teva hora, esperava i desitjava passar uns anyets més amb tu.
Què faré ara quan acabi d’esmorzar, quan baixi al poble a fer encàrrecs (que no impliquin botigues de menjar), quan arribin dos quarts de nou de la tarda i les dotze de la nit?
Gràcies, Neta!

Com cada nit, a les 22:15 hores, entro al menjador de casa després d’haver fet 15 minuts de cassolada a la terrassa.
No sé si em sento millor, pitjor o igual, però ho necessito. Necessito esbravar-me amb les dues tapadores (d’alumini que fan molt soroll i no pesen) que vam comprar quan ens vam casar, ja fa 34 anys, i estar un quart d’hora sense pensar en res, només picant- les un amb l’altra rítmicament.
Perquè darrerament pensar em fa mal i em fa venir ganes de plorar.
Plorar pels nostres que estan a la presó i pensar en tots els moments que s’estan
perdent dels seus fills, de les seves parelles, dels seus pares, dels seus amics,…..temps que ja no recuperaran.
Ni en els meus pitjors somnis havia imaginat que això podia passar, sabia que l’enemic és poderós i està rabiós, però tot aquest afany de revenja només per haver intentat que nosaltres puguéssim dir el que pensem i el que volem, em sembla fora de lloc.
Soc conscient de que, històricament, España no negocia, ella conquereix i humilia i més si li plantes cara, però, innocent de mi, em pensava que al segle XXI les coses podien haver canviat. Ja veig que la meva esperança era pura ficció i segueixen amb el mateix tarannà de quan Isabel i Ferran van prohibir als catalans comerciar amb la recent
descoberta Amèrica.
No hi ha dret!
Haig de fer alguna cosa!
No em puc quedar amb els braços plegats!
Per això, cada nit, a les 22:00 hores, poso 15 minuts al temporitzador del mòbil i surto a la terrassa a picar les tapadores.

Si camines sola aniràs més ràpid, si camines acompanyada arribaràs més lluny.
Per començar estar bé, eh?
Quan aquesta jove parella va acceptar la meva proposta de dir unes
paraules a la seva ceremònia, van començar els meus mals de cap, ja que
sabia el que volia dir, però no sabia com dir-ho.
Els que em coneixeu ja sabeu que sóc més d’acció que d’emoció i de ciè
ncies, no de lletres, o sigui que em costa expressar els meus sentiments i no ho faig tot lo sovint que ho hauria de fer, sobretot amb els més propers.
Vosaltres, com a convidats, sou persones que importeu molt als nuvis i, per això, he triat el dia d’avui com el millor per fer-ho.
Roser, des del dia que el Manel i jo vam decidir tenir un fill, i va ser una
decisió molt meditada, per nosaltres tu vas ser la cosa més important i la
més estimada d’aquest món.
Estem molt orgullosos de tu i de la persona que ets, i serà així per sempre. Per això i per la confiança que et tenim, no hem dubtat mai, ni en els petits moments d’incertesa, (com un cert cap de setmana farcit de galetes), de
que la teva elecció del Joan era la millor que havies fet.
Encara no hem canviat d’opinió, o sigui que……….. Joan, benvingut a la famí lia!
Et vigilo, però!!!
Ja que he començat amb una frase copiada, acabaré amb un altra adaptada d’una pel·lícula romàntica de les que ens agraden tant a la Roser i a mi,  perquè acaben bé, i que diu:
No podeu canviar el vostre passat, però l’haver-vos conegut en el present us farà desitjar tenir-vos per sempre en el futur.

Sigueu feliços!

Us estimo!