Pensaments

Tinc ganes de plorar
Ahir, després viure, dins del meu col·legi electoral, les 19 hores més gratificants, cansades i nervioses de la meva vida, vaig arribar a casa cap a dos quarts d’onze de la nit disposada a fer un bon sopar i reviure la jornada a la tele i a les xarxes. A Sant Cugat del Vallès, per sort, no hi va haver cap problema. Vam tenir tot el dia una parella de Mossos a la porta del col·legi per si de cas, però. M’havia arribat alguna notícia de com s’havien anat desenvolupant els esdeveniments i volia comprovar-ho amb els meus propis ulls, encara que pensava que eren exageracions del personal. Sóc bastant crítica i escèptica amb el que es publica a les xarxes i no m’ho crec tot a la primera.
No cal que comenti el que vaig poder veure i el que vaig sentir, l’únic que puc dir és que des de llavors estic com ‘xocada’ i només tinc ganes de plorar. No sé si de ràbia, pena o impotència o potser una barreja de tot. Em costa de pair que uns servidors públics tractessin com van tractar a la gent que els paguen, presumptament, perquè els protegeixin. Jo, innocent de mi!, estava preparada per veure grups d’ultradreta espanyola destinats a causar disturbis i, així, poder tenir una mínima justificació de les agressions als ciutadans.
Crec que en tota la meva vida no havia vist tanta maldat en un grup de ‘persones’, tantes ganes de fer mal, perquè els que tenien al davant eren ciutadans pacífics que només volien votar pel futur del seu país.
Calia que, sense cap paraula prèvia, els ataquessin d’aquesta manera? Calia endur-se la gent pel davant, un cop agafades les urnes? Calia anar armat fins les dents per enfrontar-se a unes paperetes? Calia rebentar portes i malmetre mobiliari públic? Calia amenaçar per saber on eren les urnes? Potser l’estar tancats dins espais petits, com a feres engabiades, els va fer més rabiosos quan els van deixar anar.
Però, després de les declaracions del gobierno de España i els seus corsaris, sense fer cap esment dels ferits i inclús posant en dubte la seva veracitat, estic totalment esmaperduda i només tinc ganes de plorar.