Com ho veieu això?

La revolució dels clavells, Celeste Caeiro i Lluis Llach

“Faltam cinco minutos para as vinte e três horas. Convosco, Paulo de Carvalho com o Eurofestival 74, “E Depois do Adeus”.

Poc abans de la mitjanit del 24 d’abril de 1.974, la gent que tenia la ràdio engegada i sintonitzava una de les freqüències per las que emetia la cadena Emissores Associados de Lisboa, va escoltar la cançó del compositor José Calvário, “E Depois do Adeus”.

Gairebé ningú, va pensar que aquella cançó i aquell moment, serien el primer pas d’una Revolução que va transcendir i molt de l’àmbit geogràfic de la nació portuguesa.

“E Depois do Adeus”, era una cançó molt popular en aquells moments, perquè feia molt poc havia representat a Portugal al Festival d’Eurovisió celebrat el dia 06 del mateix mes d’abril a Brighton (Regne Unit).

Però per a alguns, la cançó era el senyal que estaven esperant.

Ja ho tenien tot enllestit.

Poc després, cap a quarts d’una de la matinada, els/les que tenien  la ràdio en marxa i sentien Radio Renascença, de la mateixa cadena d’emissores, van quedar sorpresos al sentir que sonava “Grândola Vila Morena”, la cançó de José “Zeca” Afonso que havia estat prohibida pel règim feixista, perquè el 29 de març, unes 3 setmanes abans, havia estat la melodia que tancava un espectacle al Coliseu dos Recreios de Lisboa i el públic assistent, la va corejar a cor que vols com un senyal contundent de desafiament a la dictadura.

Aquest fet ocorregut al Coliseu dos Recreios, va impressionar a la gent del Moviment de les Forces Armades i decidiren que la consigna per a el dia D, seria aquesta cançó de “Zeca “ Afonso.

Era el segon i definitiu avís.

La revolució, començava amb música.

Bona senyal.

Otelo Saraiva de Carvalho i la resta de dirigents capdavanters de la sublevació, van anar al llocs estratègics que prèviament havien pactat.

En poques hores, els revolucionaris havien ocupat de manera pacífica, moltes instal·lacions governamentals, aeroports i altres llocs neuràlgics del país.

Quan a la matinada el govern de Marcelo Caetano se’n va assabentar, va començar a reaccionar emetent ordres de detenció, ultimàtums i proclames a l’exèrcit per a intentar revertir la situació.

Ningú en va fer cas.

El cap del govern i tota la seva colla de coreligionaris s’havien replegat al barri del Carmo de Lisboa.

No es pot dir, que l’Estado Novo, que era com s’autoanomenava la dictadura feixista, oferís gaire resistència.

Per no dir gens.

A les 09:00 del matí, la majoria de punts claus del país havien estat conquerits.

Ja era tothom als carrers celebrant el triomf del poble sobre el penúltim totalitarisme feixista de l’Europa occidental.

Com he dit abans, el govern de Marcelo Caetano es va refugiar al barri del Carmo a Lisboa. Tot i els seus intents de resistir durant tot el matí i primeres hores de la tarda, fent un ultimàtum als revoltats, Caetano va acabar rendint-se a les 16:30.

Al cap de poc, el govern defenestrat va acabar exiliant-se al Brasil.

Tampoc van reeixir les repetides crides dels militars sublevats (els “capitans d’abril”) perquè la gent romangués a casa.

Suposo que volien ser els únics protagonistes d’aquest esdeveniment que va tenir tanta i tanta repercussió.

El poble no els ho va permetre.

Al voltant de la una de la matinada de l’endemà, el general Antonio de Spinola, encapçalant els membres del Moviment de les Forces Armades,  van anar a la ràdio i la televisió.

Van anunciar la caiguda de la dictadura i la constitució d’una Junta de Salvació.

El règim havia caigut.

Es constituïa la Junta de Salvació Nacional.

Era abril.

Era època de clavells.

Personalment, crec que el triomf de la Revolução, va ser possible per molts motius, però en voldria destacar quatre:

1.- Hi havia en aquell moment molts oficials esquerranosos, fet que sempre, sempre, sempre, sempre, m’ha semblat inaudit en qualsevol exèrcit.

2.- Afortunadament, la gent no va fer cas de les constants crides que feia l’exèrcit perquè es quedessin a casa.

3.- Tothom estava fart de les barbaritats que seguia perpetrant la dictadura des de feia molts lustres.

4.- I potser el factor més important de tots; la força que pot tenir un clavell. Qui s’atreveix a disparar contra una persona del teu mateix poble, que t’ha posat un clavell al canó del fusell?

És curiós i casual, que apareguessin clavells des de el començament de la  Revolução.

Va ser fruit d’una decisió espontània, que va acabar donant nom a una Revolució.

La cosa va anar així; Celeste Martins Caeiro, és una dona que en aquells temps, treballava en un conegut restaurant de Lisboa que tenia per costum entregar un clavell a cada client/ta que anava a dinar o a sopar.

Com és natural, el 25 d’abril, el restaurant no va obrir, però la comanda de  clavells ja havia estat entregada.

Celeste, va decidir agafar els clavells i sortir al carrer a celebrar el començament de la Revolució.

Hi havia molta gent al carrer i molts soldats encarregats de mantenir l’ordre.

Celeste Caeiro, va pensar que el millor lloc on podia posar un clavell era al canó de les escopetes del soldats.

I així ho va fer.

El seu gest va ser ràpidament copiat per moltíssima gent.

Aviat es van exhaurir els clavells a tot Portugal.

L’any 1.999 la poetessa Rosa Guerreiro Dias, li va dedicar el poema “Celeste em Flor”.

La Revolució havia començat amb música i havia acabat amb clavells.

Corprès pel coratge que van demostrar els/les portuguesos/ses i sempre, sempre, sempre, reivindicant causes justes, Lluis Llach va composar “Abril 74”, un sentit homenatge a la Revolução.

Aquesta cançó forma part de l’àlbum “Viatge a Ítaca” (1.975).

És una peça extraordinària, fascinant, preciosa.

Lluis Llach, es posa en la pell d’un dels soldats que aquell matí del 25 d’abril van sortir al carrer amb un fusell en el que algú/una hi va acabar posant un clavell.

En aquells temps, en els que la cesura franquista no deixava que les lletres fossin  gens explícites, la utilització de metàfores com “flors vermelles” o “primaveres lliures” van permetre difondre un missatge certament  reivindicatiu.

Abril 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca

Digueu-li que la vull

Però no puc anar a estimar-la

Que encara hi ha combat

Companys, si coneixeu el cau de la sirena

Allà enmig de la mar

Jo l’aniria a veure

Però encara hi ha combat

I si un trist atzar m’atura i caic a terra

Porteu tots els meus cants

I un ram de flors vermelles

A qui tant he estimat

Si guanyem el combat

Coneixeu el cau de la sirena

Allà enmig de la mar

Jo l’aniria a veure

Però encara hi ha combat

Companys, si enyoreu les primaveres lliures

Amb valtros vull anar

Que per poder-les viure

Jo me n’he fet soldat

I si un trist atzar m’atura i caic a terra

Porteu tots els meus cants

I un ram de flors vermelles

A qui tant he estimat

Quan guanyem el combat

Lluis Llach

Sóc devot de Lluis Llach.

Permanentment, a tota hora i des de sempre.

Dit això, no me’n puc estar, com tantes altres vegades, de recomanar encaridament la versió que d’aquesta peça en fa l’empordanesa Silvia Pérez Cruz, que com molta gent sap, em té el cor robat.

És la primera cançó de l’àlbum “granada” (2.014), creat per la Silvia Pérez Cruz i en Raül Fernández Miró, conegut també com Refree.

Només hi ha veu i guitarra i el resultat, és immillorable.

1a.addenda. La Revolução, no va ser incruenta com s’ha dit tantes vegades. Va acabar amb 4 morts i desenes de ferits pels trets dels agents de la policia política del règim,  que intentaven aturar allò que ja era imparable.

2a. addenda. L’Estado Novo, era la dictadura més antiga d’Europa. Durava des de l’any 1.933, encara que alguna interpretació de la història, diu que ja venia de l’any 1.926, quan António de Oliveira Salazar, rebutja formar part del Parlament de la República i crea allò tan habitual en les dictadures: un partit únic al que dona el sumptuós nom de Union Nacional.

3a. addenda. Al cap d’una setmana del començament de la Revolução dos Cravos, es van aplegar a Lisboa un milió de persones per a commemorar la festa de l’u de maig. Aquell dia, molts ens hi vam sentir representats encara que físicament fóssim 1.192 quilòmetres més cap a l’est.

4a. addenda. Personalment, crec que els valors de la Revolução dos Cravos van arrelar profundament en la societat portuguesa i van projectar-se com a realitats, necessitats objectives, experiències i aspiracions democràtiques d’altres societats.

5a. addenda. La Revolució va significar l’alliberament dels presos polítics de les presons de Caxias i Peniche i el retorn de l’exili dels dirigents Mário Soares (socialista) i Álvaro Cunhal (comunista).

També es va posar fi a la censura i els sindicats i els partits van ser legalitzats.

Però no van ser tot flors i violes. Quan el cap de pocs mesos es van fer eleccions constituents la dreta ja es va començar a organitzar contra “els excessos de la revolució” i es va pronunciar en contra de la reforma agrària, a favor dels privilegis de l’Església Catòlica i pels drets dels colons portuguesos que deixaven les colònies.

L’any 1982, van fer la primera modificació de la Constitució derivada de la Revolució dels Clavells amb l’excusa de  reduir “la càrrega ideològica”: es va liberalitzar l’economia, es va reduir la intervenció estatal i la planificació econòmica i van acabar amb el Consell de la Revolució.

No en van tenir prou.

L’any 1.989 (escric de memòria), es va acabar amb les nacionalitzacions de la banca i la indústria i ja que hi estaven posats, van liquidar la reforma agrària.

Amén.

Per anar acabant, transcric el poema que la poetessa Rosa Guerreiro Dias, va dedicar a la senyora Celeste Caeiro, a la que podeu felicitar el proper dia 2 de maig.

Farà 90 anys.

Celeste em Flor

Tu foste de palmo e meio

De voz doce e olhar brilhante.

Falas hoje sem receio

Desse momento importante.

Foste o vaso, foste a terra

Onde o craveiro aflorou.

E assim amainaste a guerra,

A guerra que não sangrou.

Com um molho de cravos na mão

Andaste p’la Baixa à toa

Sem saber da revolução

Que se passava em Lisboa.

À Rua do Carmo chegaste,

Viste soldados armados.

Mas tu não te atrapalhaste

Deste Cravos Encarnados.

Deste um cravo a cada mão

Mais nada tinhas p’ra dar

E o tropa com emoção

Na espingarda o foi espetar.

Com este gesto, mulher

Trouxeste ao país Glória.

Não és uma mulher qualquer

Nem qualquer uma entra p’rá História.

És somente portuguesa

Uma mulher em tantas mil

Mas irás ser com certeza

Mulher dos cravos de Abril.

Para ti Celeste em flor,

Esta pequena homenagem feita por

uma poetisa popular alentejana.

Rosa Guerreiro Dias

 

“Sempre acaben manant els mateixos, amb certs matisos, pocs, que alguns no sabem apreciar. Es veu que no som massa sensibles”. (Jaume Castellet).

“Ouve o que eu te digo, / Vou-te contar um se­gredo, / É muito lu­cra­tivo que o mundo tenha medo” (Escolta el que et dic / t’explicaré un secret / és força lucratiu que el món tingui por’). (Capicua, rapera portuguesa).

“El que mana, vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat”. (Joan Fuster).

El Tiet Jaume, també conegut com John Keating, El Fan de Ramon Vinyes o Apuesto Galán 1º.

Soci n. 5 i seguidor empedreït, irreductible, contumaç, impersuasible, obstinat i incondicional del Futbol Club Martinenc. Ep!! i condecorat amb l’escut d’or del club.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter. Des de 06 de novembre de 2.014.

Membre des de més o menys la mateixa època dels llegendaris Radical Walkers.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.777 del Futbol Club Barcelona. Des de 13 de març de 1.956.

Soci n. 9 de la Penya Barcelonista Villaverde.

El Bruc a 29 d’abril de 2.023

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!