Rondônia, Brasil

El jutge federal de Porto Velho Herculano Martins Naciz.

L’advocada de la CPT va preparar el recurs contra l’ expulsió de les 80 famílies i el va enviar al Primer Tribunal Regional de Brasília. Al desembre de 2011. Al gener de 2013, més d ‘un any després, encara esperem una resposta! La justícia és ràpida per atendre els interessos del poderosos, però no per atendre els altres…

El jutge immediat de São Miguel, subordinat al jutge federal de Porto Velho, tan sols rebre el recurs, va manar parar una expulsió que ningú tenia ganes de complir. Però abans de Nadal el jutge Herculano va manar novament que l’ expulsió fos complida mentre no hi hagués decisió superior en contra!

Fotografia: Una de les famílies de l’ocupació de Seringueiras.

Els dies abans de Nadal, elaborem una llista de famílies i de fotografies de les cases amb tot el que hi tenen: Hortes, blat de moro, cafè, fruites porcs, vaques… Més tard les publicarem a l’ internet  mostrant el que suposava expulsar més de vuitanta famílies.

L’ esforç no sembla servir de res. Passades les vacances de Nadal i cap d’ any, l’ordre novament es fa efectiva, al febrer de 2012. Tan sols falta a la policia complir-la. 

Tot i això el conflicte intern entre els ocupants de les terres va continuar.  En diverses visites al campament, vam insistir que havien de superar les diferències i unir-se si volien enfrontar l’ enemic comú: Aquell que havia aconseguit una ordre d’ expulsió contra tots ells. Malgrat  confirmar i mostrar que hi havia una ordre d’ expulsió, un grup de famílies, oposats al lideratge del Paraíba, contestava i s’oposava a totes les decisions. 

Continuant els esforços contra la decisió d’ expulsió van aconseguir que el tema es tractés al març a Vilhena, discutint-se el problema en una reunió oficial de la “Ouvidoria Agrària“, una mena de Defensoria Pública Agrària federal. Els resultats foren mínims: Tan sols noranta dies de marge per negociar la situació.

El pitjor és que el grup oposat al Paraíba va contractar un altre advocat pel seu compte, pagant no se sap amb quins cèntims, i encara van obtenir el suport del sindicat de treballadors rurals de Seringueiras.
Nosaltres no ens oposem a discutir el seu lideratge: Però això ho ha de decidir la majoria de les famílies, no un petit grup d ‘oposicó. I menys en aquells moments delicats.
Però en comptes d’ arreglar-se, les coses es complicaven cada vegada més. Reunions de mediació amb els responsables del sindicat i la parròquia, no van tirar endavant. Al contrari l’ escisió  del grup es va confirmar i la colla d’ oposició al Paraíba es enfortir, organitzant una coordinació pròpia. 

El procés intern de divisió s’ aguditza i comencen les acusacions i amenaces mútues. El Paraíba és acusat en una denúncia formal d’ amenaçar algunes persones del grup contrari. Ell també fa temps que es diu amenaçat.

El 14 de març de 2012, en una sortida de l’ ocupació per anar a Seringueiras, al Paraíba uns amics l’ avisen que li han parat una emboscada al camí de tornada. Aleshores decideix amagar-se una temporada.

Nosaltres fa temps que li diem que si vol que fem alguna cosa, ha de presentar una denúncia formal per amenaces a la policia civil de Seringueiras. Fa temps que la policia no són pas amics seus… Un company de la CPT de Seringueiras li aconsella demanar al rector de la parròquia, el català claretià Pare Francesc Trilla, que l’ acompanyi a la policia. Aquest accedeix i així aconsegueix registrar una queixa formal per amenaces. L’ endemà fa una altra declaració a la fiscalia de São Miguel do Guaporé. Denuncia tres o quatre agricultors del grup contrari per amenaces. Un d’ells es diu Martimar, em “Tim”, i té molt mala fama de pistoler i de perillós. 

El mateix dia, el dia 15 de maig, al vespre, a la parada d’ autobusos de Seringueiras maten amb un tret al cap un agricultor que s’ assemblava al Paraíba. Conegut com a Zé Albino, l’ agricultor José Barbosa da Silva no tenia res a veure amb el campament i el conflicte de terra. Estaven buscant el Paraíba i van matar l’ altre per engany.

L’ assassí havia arribat, amb la cara descoberta, amb un altre home en una moto i va fugir tot seguit. Per les característiques físiques, les sospites van recaure sobre el Martimar, el Tim. Els amics del Paraíba diuen que a l’ ocupació Paulo Freire 3 es van sentir trets enlaire i coets, corrent la brama que estaven celebrant la mort del Paraíba. Les coses no van parar aquí.