Després de força mesos he pogut tornar al Riu Guaporé. La conca del Guaporé neix al Mato Grosso i desemboca al Riu Mamoré, aquest al Madeira i després de milers de quilòmetres, finalment a l’ Amazones. Estem en plena època de pluges el riu ha pujat set o vuit metres de nivell, com és normal en aquesta època. Quasi a tot arrreu les aigues han inundat els boscos de ribera dels marges, formant els “igapós”, els boscos formats per arbres resistents a les inundacions de cada any. El nivell de les inundacions puja més o menys segons les pluges de cada any. Aquí la crescuda de les aigües i la pujada o baixada del nivel de les aigües del riu forma part de les converses habituals, com aquell que parla del temps.
Entre la varietat de plantes flutuants o adaptades a aquesta pujada i baixada de les aigues, com les herbes flutuants del aguapé o tarope, i la tabacana, que els seringueiros utilitzaven per fumar, hi ha una varitat d’herba coneguda com arròs d’ànec. L’herba va creixent i allargant-se al ritme de la pujada del nivell de les aigües. Diuen la gent de la regió que si l’herba para de créixer i les aigües la cobreixen, la planta mor. Però l’arròs d’ànec sap conèixer quan el riu pararà de créixer i aleshores floreix i grana semblant a l’ arròs. Per a la gent quan l’ arròs d’ ànec para de créixer i grana és un senyal clar que l’aigua ja no pujarà més amunt. Com la planta ho coneix, això és un misteri de la naturalesa.
Un Igapó, bosc inundat
A les poques ilhes de terra ferma, que no s’ inunda, és on es concentra la població, les comunitats riberenques. Però molts dels indrets on antigament hi havia les col.locacions, o casa de “seringueiros”, avui està abandonat. La majoria de les famílies que encara viuen aqui són d’origen afroamericà. descendents dels antics esclaus portatsd de l’ Àfrica pels portuguesos, que havien treballat a les mines d’or de Vila Bela, a les capçaleres del Guaporé, o a la construcció del Forte Prícipe da Beira. Ben aviat el Guaporé es va convertir en un espai on els antics esclaus fugien i aconseguiien viure en llibertat: eren les comunitats quilombolkes. La més famosa del Guaporé fou la del Riu Piolho, que va enfrentar durants anys el poder dels portuguesos, essent liderada per una dona: Tereza de Benguela. Quan l’ or es va esgotar a Vila Bela, els blancs van fugir de la regió, endémica d’alunes malalties conegudes com a “máculo” o “corrupção”. Tan sols els negres i els indígenes van restar a la regió, on van córrer antics esclaus de tot el Brasil.
|
|
| Casa de la comunitat quilombola de Santo Antônio do Guaporé |
Avui dia set comunitats han aconseguit el reconeixement oficial de comunitats remanescents quilomboles, i fa alguns anys la majoria estan tramitants la titulació definitiva dels seus territoris tradicionals: Laranjeiras, Rolim de Moura do Guaporé i Tarumá, Pedras Negras, Santo Antônio do Guaporé, Santa Fé i el Forte Príncipe da Beira. Tan sols la Comunitat de Jesus, del Riu São Miguel ha rebut aquest títol complint els drets reconeguts per la constitució brasilera. Bona part dels problemes de les comunitats és que van ser creats parcs naturals a la regió, sense que fossin tinguts en compte els drets dels seus habitants tradicionals: Laranjeiras està dins del Parc Estatal de Corubiara, Santo Antônio dins de la Reserva Biológica del Guaporé, i Pedras Negras dins d’una reserva estrativista.
Aquesta realitat contrasta amb la realitat de les comunitats bolivianes de l’altra banda del riu. El Guaporé és un riu de frontera, baixant el riu a l’ esquerra és Bolívia i a la dreta Brasil. ´Pels bolivians, el Guaporé rep el nom de Riu Iténez. I al marge esquerra bolivià també és una regió de parcs naturals. Més amunt el Parc Natura Noel Kemp, aquí el Parc Integrat de l’ Iténez, que combina força bé els drets de les comunitats indígenes, com els itonames de Versalles i de Mateguà, amb la conservãció d’aquestes meravelloses i extenses àrees fluvials del Guaporé.
