Perdre la por

Ho va dir Mònica Oltra  durant la seva intervenció a l’atcte central de la campanya de les europees de Coalició Compromís-Primavera Europea celebrat a València aquest diumenge passat: el Partit Popular està apel·lant a la por, a aqueix sentiment tan primari que paralitza les persones davant qualsevol amenaça o perill en el seu entorn i que molt sovint condiciona les seves vides i les seves decisions. I molt més encara en un context com l’actual de crisi económica, amb unes dades d’atur aborronadores en algunes de les nostres comarques, i uns joves amb un panorama molt negre davant d’ells.
 
Dissortadament eixa por fa anys, massa anys, que està arrelada en una bona part de la societat valenciana instigada de dalt a baix per la dreta amb unes xarxes clientelars perfectament bastides durant dues dècades i que han comptat amb la connivència i col·laboració necessària de bona part de les èlits empresarials. En un sistema democràtic com el nostre, la política n’és part de la solució als problemes de tots, i per a fer la política que tu vols i que el teu país reclama, necessites la implicació de la gent. I la gent, particularment la gent que està activa tant a una gran organització com a una pime; la gent  que té un petit negoci; o inclús la gent que treballa a les administracions, segueix mantenint  en ple segle XXI un grau de neguit i de por intolerables en una societat presumptament civilitzada i democrática de l’Europa occidental.

De vegades sobta trobar-se amb amics o coneguts que pensen exactament com tu i que n’estan tips de la situació que pateix el País Valencià des de fa anys, però que malfien de participar de la política senzillament perquè l’empresari per al que treballen combrega amb els posicionaments de la dreta més espanyolista i reaccionària. O inclús professionals liberals independents. T’ho diuen sottovoce: teniu el meu suport i el meu vot, però no em voreu a cap míting o acte electoral perquè no puc jugar amb el futur de la meva família.
 
Tot va començar amb grapat de persones que encara són a la memòria col·lectiva de tots nosaltres que ja hi van perdre la por a la década dels 60, i que de manera decidida apostaren per la recuperació d’un país, una societat i una cultura arrasats pel franquisme. Aquell grup de gent, amb sensibilitats ideològiques diverses, va posar els fonaments d’un edifici que encara avui estem construïnt entre unes noves generacions de ciutadans que també, com aquells, tenim sensibilitats diverses però que per davant de tot tenim un mateix projecte comú. Perquè si després de tantíssims anys encara hi perviu l’esperança de que les coses es poden canviar i de que aquest xicotet tros de terra és recuperable socialment, econòmicament i culturalment per a tots, és perquè possiblement les pràctiques infames, dissuassòries i poc democràtiques de la dreta valenciana  encoratgen més i més gent cada dia que passa a rebel·larse contra elles. Solament el dia en que una majoria de valencians s’allibere i siga capaç de perdre per complet la por, aconseguirem fer la passa definitiva per a recuperar el país.

I eixa majoria de ciutadans amb ganes de capgirar la situació té una oportunitat més el proper 25 de Maig per a visibilitzar que estan tips de la dreta i del bipartidisme; i que, ara sí, és més necessària que mai la presència a Europa d’una formació que pensa en clau valenciana i que aposta decididament per anteposar els interessos generals als d’uns pocs, per defensar i protegir el territori, i en definitiva per retrobar la dignitat a les institucions. Ha arribat l’hora de tancar el cercle.

Un esforç que és de tots

Andan los populares estos dias más pendientes de unas encuestas que se empeñan en situarles una y otra vez fuera, tanto del del gobierno autonómico como de algunos de los principales municipos valencianos en el 2015, que se parecen un tanto apáticos ante unas europeas que se encuentran a la vuelta de la esquina. Así pués, siguen la línea trazada desde Génova y aprovechan cualquier ocasión para atiborrar a los medios con una ingente cantidad de datos que demostrarían que los valencianos también hemos dejado atrás la recesión. Eso si, siempre gracias a las políticas llevadas a cabo desde Madrid y, por supuesto, desde el la propia Generalitat Valenciana. Resulta evidente que las exportaciones valencianas han mejorado de manera ostensible durante el último ejercicio; que nuestras exportaciones se han incrementado un 13% en 2013, duplicando la media estatal del 5%; y que existe un superávit comercial de 3.000 millones de euros.

Datos elocuentes y significativos pero que cualquier empresario y también cualquier ciudadano de pié, sabe que no son producto de las políticas del Consell. Y si no fíjense en algunos ejemplos: en los últimos dos ejercicios se han cerrado la mitad de las oficinas del IVEX en el extranjero, lo quel ha provocado que los empresarios valencianos se encuentren en desventaja frente a otras CCAA a la hora de acceder a asesoramiento e información; se ha permitido la pérdida de nuestro sistema financiero con la desaparición de Bancaja, el Banco de Valencia o la CAM, amén de algunas cajas rurales de ámbito local o provincial que han pasado a manos de entidades de otras comunidades; se ha llevado al IVF a la quiebra o, pese a las inyecciones de capital de última hora, se ha dejado a la SGR (una entidad que durante la última década ha sido esencial para avalar a las pymes)  morir  casi por asfixia debido a la negligencia de sus anteriores gestores, todos ellos eso sí, cargos con un claro color político.

A esa falta de acceso al crédito, que no solamente resulta fundamental para la inversión en tecnología, en I+D+i, sino para la anticipación de operaciones con el extranjero, se suma la falta de liquidez del gobierno central para reembolsar el IVA que cualquier empresa exportadora tiene que anticipar. En la actualidad algunas de esas empresas que están tirando del carro exportan más del 90% de su producción con lo cuál no tienen posibilidad de repercutir en su facturación un IVA que sí tienen que soportar de sus proveedores nacionales. Esta situación genera graves tensiones en su tesorería, y al no tener posibilidad de acceder al crédito que se precisa, puede llevar a empresas rentables, en crecimiento, y que están generando empleo, al borde del estrangulamiento financiero.

Los niveles de desempleo siguen siendo parecidos a los de hace un año, y por cada puesto de trabajo de carácter indefinido, se crean diez con carácter temporal, factores a los que hay que añadir el regreso de muchos inmigrantes a sus países de origen o el envejecimiento de la población.  La ficción de esta supuesta mejora de la situación económica provocada supuestamente por las políticas populares se desmonta con bastante simplicidad, y si hay un repunte de las exportaciones, éste se debe a que los empresarios valencianos del mueble, la cerámica o el calzado han redoblado sus esfuerzos en los mercados internacionales ante la caída de la demanda nacional. Y ello por su parte, ha supuesto orientar el producto al cliente, explorar nuevos mercados, incrementar la colaboración entre las empresas de un mismo sector,  invertir en tecnología más eficiente y más productiva o ajustar las plantillas, los salarios o los márgenes comerciales. Al fin y al cabo un notable esfuerzo llevado a cabo por los empresarios y por los ciudadanos que se encuentran en activo.

(Article publicat a El Mundo de Castelló 27-4-2014)