La deriva independentista de Compromís

Així encapçalava l’edició valenciana de hui l’especial a doble pàgina que ens dedica un conegut diari estatal. Un mitjà que, malgrat vantar-se de certa independència, sempre ha estat molt proper al Consell i al Partit Popular valencià i que, així i tot, fa anys que té a la Generalitat Valenciana entre els més destacats creditors. Però, per si de cas,  cal conservar les prebendes i deixar ben palés qui és qui, al mass media, i a l’espai polític valencià, llançant una nova onada d’atacs envers una coalició que ha passat a ocupar un important espai polític i que hom sap que gaudeix d’una projecció que és necessari anorrear des de ja, amb fermesa, i a qualsevol preu. 

La mobilització mediàtica front a Compromís dels mitjans espanyolistes amb seu a València s’ha endurit de manera ferotge, d’una banda amb l’intent de buscar i airejar les diferències i punts d’enfrontament entre els partits membres de la cooperativa política, immersos a hores d’ara en el procés d’elaboració d’un Reglament de Primàries. La coalició aposta per seguir innovant i diferenciar-se dels partits tradicionals. Per això treballa des de fa mesos en la confecció d’un document i uns mecanismes que faciliten la participació dels ciutadans en l’elecció de les llistes electorals que funcione durant l’actual cicle electoral. Atenent a que el document trigarà una mica més del que s’esperava a l’inici en estar enllestit, els mitjans afins al PP -i també al PSOE- han tractat de fer veure que hi ha diferències pràcticament insalvables entre els partits i els propis líders. Res més lluny de la realitat. La participació, la pedagogia interna, el diàleg, i la recerca de consensos faran que el document puga vore la llum d’ací a unes poques setmanes. 

D’altra banda, i aprofitant que l’onze de Setembre, la Diada, i la Via Catalana, quedàven ben a prop, s’han decidit per tirar una mica més de llenya al foc.  A la Diputació de Castelló per exemple el PP va presentar una ridícula moció per tal de rebutjar els actes que, com la cadena humana, “menyspreen l’Estatut d’Autonomia i la identitat dels valencians i els espanyols” . El plenari va aprovar el text amb tots els vots a favor dels populars i els vots en contra de PSPV i Compromís. Els atacs i insinuacions del propi president de la corporació, les portades, i les capçaleres cridaneres i sensacionalistes al·ludint a les inclinacions nacionalistes del diputat Enric Nomdedéu s’han prodigat. Tanmateix s’han airejat uns presumptes i inexistents acords entre PSPV i Compromís , on la coalició atorgaria la Presidència de la Generlitat als socialistes a canvi d’una desena d’alcaldies de pes. 

Per acabar de fer palesa de com de perversos són estos nacionalistes absolutament entregats a l’independentisme català, s’ha assenyalat -quasi com a traïdors- als qui acudiren a Catalunya  o a la ratlla amb el Riu Sènia com a ciutadans del món per a donar el seu suport personal a un procés absolutament democràtic i respectable que ja ningú podrà aturar.  

Atemorits pel que puga passar, per les enquestes i per la més que previsible pèrdua de la Generalitat, els populars valencians decidiren fa mesos furgar en un vesper del que ja hem parlat i que ja no dóna el rèdit aquell de fa una trentena d’anys i els mitjans més radicals s’hi han sumat descaradament a la festa. La realitat, però, és que ningú a Compromís s’ha mogut un pam d’allà on estava fa un parell d’anys. La suma de les sensibilitats més diverses ha estat la clau de l’èxit electoral i de la projecció futura i moltíssima gent s’ha acostat a la coalició sense ser especialment nacionalista. Prevaleixen les ganes de canviar les coses i de fer fora un partit que ha malbaratat els nostres recursos durant quatre lustres, que s’ha corromput de manera extensiva, i que gaudeix d’una credibilitat cada colp més feble. 

Ara mateix, però, l’horitzó de la coalició es situa en cercar un canvi de govern, un canvi en les maneres de fer política amb més democràcia, més pluralitat i més transparència. No es tracta d’aproximar-se a processos un tant utòpics i inabastables en este moment de la història com és un procés cap a l’autodeterminació o la independència. El País Valencià  pateix, com pocs, l’efecte de la crisi econòmica i social que ofega l’estat espanyol i a aquesta crisi hi ha que sumar l’històric dèficit fiscal, la pèrdua del sistema financer propi, i la manca d’accés al crèdit d’un teixit econòmic fonamentat en pimes que no poden millorar els recursos que necessiten per a innovar o per a ser més competitives. El que sí que cerca i desitja Compromís és acabar amb la submissió absoluta als dictats de Madrid, la recuperació de l’autoestima com a poble i la millora de les condicions de vida de tots els valencians. Eixe és el nacionalisme que s’ofereix amb claredat i que alguns, interessadament, pretenen barrejar amb l’il·lusionant camí que sortosament Catalunya està recorrent a hores d’ara.

Síria. El dilema.

El dilema que a diari sofrim molts envers el problema sirià és important, particularment si ens auto-definim com a pacifistes (o anti-bel·licistes) i sovint hem condemnat  qualsevol tipus de violència. Jo no solament condemne les guerres, sinó tota aquella violència física, verbal o inclús emocional arrelada a la nostra societat (coacció, xantatge, mobbing…). Tanmateix, els crits, les escridassades i les pujades de to, ja solen incomodar-me moltíssim. I la veritat és que aquestos darrers dies de l’estiu em trobo neguitós, impotent i una mica angoixat front al drama humà que està vivint Síria.

Les xifres són senzillament aclaparadores. Les fonts oficials diuen que hi ha 110.000 morts. Altres fonts asseguren que 200.000 vides humanes han sigut ja arrabassades per la guerra. Xifres a les que cal sumar 2 milions de refugiats i 7 milions de desplaçats a un país amb 20 milions d’habitants i bona part del patrimoni històric del país a fer punyetes per a sempre. Uns mesos abans de la guerra em trobava a Jordània i m’interessava fer una escapada a Síria per tal de conèixer Damasc i Aleppo,  però el grup del viatge es va decidir per un Jerusalem que jo ja havia visitat en diverses ocasions. 

El més greu de tot és que Occident, és a dir, nosaltres mateixos, no ha tingut gaire interés per assabentar-se ben bé del que hi estava pasaant allà fins a fa unes poques setmanes. Ens quedava massa lluny el conflicte i potser la crisi econòmica de l’estat espanyol, el procés sobiranista català, el colp d’estat a Egipte, o inclús la fantasmada del conflicte de Gibraltar han marcat l’agenda els darrers mesos i han emmascarat la gravetat dels fets d’un conflicte cada colp més acarnissat. Cal obrir els ulls i adonar-se de la magnitud de la tragèdia car un assassí de sang freda  i que no va dubtar en eliminar els adolescents que feren els primers graffities, com Bachar El Assad no pot seguir ni un dia més actuant amb total impunitat. La França (antiga aliada de Síria)  socialista d’Hollande té proves de que s’han emprat armes químiques almenys en tres ocasions. Tothom sap que el pare d’aquest criminal, Hafez al Assad,  va ordenar per la seva banda  gassejar 20.000 manifestants en Hama l’any 1982. Tots morts. Pero era necessari per a l’estabilitat.  Obama no és Bush Sr. ni tampoc Bush Jr. i els altaveus de l’esquerra post-marxista no dubten de qualificar-lo com el Bush mulat o Bush III. I Obama, per molt que diguen, s’ha negat repetidament a intervindre en aquest conflicte, llarg, sagnant i indignant. 

Interrogat a Le Figaró sobre la fabricació i tinença d’armes químiques , Assad respón amb total parsimònia que “ni sí, ni no”, que ell no diu ni pruna. Però que ell no ha gassejat ningú, que han estat els rebels, que són tots d’Al-Qaida. I que per descomptat ell no negocia amb els polítics opositors al règim. Que la seva voluntat és la de perpetuar-se per sempre en el poder. I així passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. I Assad guanya temps i terreny mentre Rússia, Irán i Hezbollah segueixen armant-lo. I sobretot mentre la pròpia Russia i Xina exerceixen el seu vet protector al consell de seguretat de Nacions Unides. I eixe vet exerceix d’autèntic mantell protector i permet que la comunitat internacional, perplexa, quede lligada de caps i peus. Mentrestant, l’antic oftalmòleg guanya temps,llança bombes incendiàries que cremen com el napalm  millora les seves posicions sobre el terreny i, provocador, es vanta de dir que el president dels EUA és un lider molt feble.

Ni tan sols a la II Guerra Mundial es van emprar armament químic després del Protocol de Ginebra signat el 1925 i de vore les misèries que havia provocat durant la I Guerra Mundial. Doncs bé, sembla que a bona part d’Occident i de ciutadans de l’estat espanyol no els hi sembla gaire preocupant que aquest personatge puga ser susceptible de tornar a emprar aquest tipus d’armament. Sembla que l’imperialisme americà segueix estant el causant de totes les desgràcies que pateix el món. De tots els conflictes i totes les guerres. De les crisis i de les epidèmies. De la fam, la còlera i el tifus.

L’esquerra post-marxista inclús sembla admirar un home agosarat i valent que és capaç d’enfrontar-se als yankees i al seus aliats. Un altre pressumpte (mai real) hereu d’aquell vell somni socialista panarabista. Del Baaz, de Saddam, de Nasser, de Gaddafi, de l’Algèria dels anys 70. Eixa esquerra, que no obre tampoc el bec per a parlar d’una Rússia que ja res té a veure amb el comunisme i que viola cads dia els Drets Humans més elementals. Un estat absolutament corrupte de dalt a baix, violent, repressor, que persegueix i mata als dissidents, o que sovint ordena pallisses als homosexuals. Com a socialdemòcrata, valencianista, d’esquerres i pacifista m’irrita el que està passant i eixa mena de meninfotisme del que hem participat tots els darrers mesos. Crec que no és just ni coherent callar-se, deixar passar el temps i evitar pronunciar-te sobre allò que penses. O acceptar que has de dir algo políticament correcte. És hora de deixar a banda vells prejudicis i clitxès i dir que ja hi ha prou. Ja hi ha prou d’hipocresia i ja hi ha prou d’impunitat. Al meu parer una intervenció d’Occident sobre objectius puntuals està en aquesta ocasió suficientment justificada vist que dissortadament i a hores d’ara possiblement siga l’única manera de forçar a mig termini una solució negociada. La barbàrie i les atrocitats comeses pels dos bàndols són absolutament condemnables i molta gent ha estat morta solament pel fet de ser alauita, la branca de l’islam a la que pertany el president. Si Assad se’n surt amb la seva, la repressió i el càstig sobre qualsevol ésser viu susceptible d’haver simpatitzat amb els rebels i opositors polítics,  serà brutal. Dies després potser el món sencer s’esgarrifarà en observar com, en ple S.XXI, un personatge responsable de cometre els crims més ignominiosos contra la humanitat  queda absolutament impune.