Rufus: Jekyll & Hyde
Rufus Wainwright, Gran Teatre el Liceu (Barcelona), 11 de maig de 2010
Rufus va jugar de nou a paper de Jekyll & Hyde però aquesta vegada, es clar, dins de l’espai de protocol que mana un espai com el Gran Teatre de Liceu. Es a dir, en aquesta ocasió no va disfressar-se ni fer la boja a la part final del concert. Només música, piano i veu. Amb una primera part vestit de vídua negre i sense dret a aplaudir entre cançó i cançó, va deixar anar d’una tongada les cançons de “All days are night: songs of Lulu”, el seu darrer disc, el més fosc i introspectiu de la seva carrera amb sonets de Shakespeare i odes a la seva mare inclosos. I tot mentre el fons de l’escenari es
convertia en una pantalla amb un gran ull projectat que ho vigilava tot. Massa solemne, fins i tot incòmode al no poder ni fer cap estossec (la meva gola encara està afectada pel xàfec de divendres a Vila-seca).
A la segona part si que vam poder picar de mans encara que el repertori no en donés gaires oportunitats. I en aquesta segona tanda també va sortir força discret de vestimenta… Bé si de li pot dir discret sortir amb malles negres, bambes blanques, armilla de fantasia i mocador verd. Encara que dins del paràmetres estètics de Rufus Wainwright això no surt gaire de la norma.
Qüestions tècniques: abans del concert i via Twiter el fotògraf basc Dena Flows em comentava que a Bilbao els van deixar fer una cançó de la primera part i una altre de la segona. Aquí ens van dir que “segons l’acústica del recinte” les nostres càmeres feien massa soroll i per tant només ens deixàven una sola cançó. Serà qüestió d’anar a comprar les càmeres a Bilbo, es veu que allà són més silencioses…
El set list de Rufus Wainwright
La FIB te invita al FIB Heineken Festival 2010, participa en el concurso “ la informática es más” y gana entradas +bonos viaje para asistir a éste Festival a través de la creación de vídeos originales
Toda la información la puedes encontrar aquí http://www.ilovebits.fib.upc.edu/ilovebits-es/concurso-la-informatica-es-mas.html
Yo hice las fotos con el Live View de la cámara para hacer menos ruido. La verdad es que me estaba dando un poco de corte el ruido que armábamos los foteros, y menos mal que “sólo” estábamos.
El fotógrafo oficial del Euskalduna (el recinto) robó unas cuantas durante la actuación y me hizo enrojecer de vergüenza ajena, porque sonaron más como disparos de revolver que de cámara.
Ya veo que a vosotros también os pusieron en un rincón sin poder moveros.