ROCKVIU

Metallica, Parc del Fòrum (Barcelona), 11 de juliol de 2009

Ahir per primer cop a la vida vaig haver-me d’enfrontar a un festival sense aquesta credencial tan preuada com és el photopass. Per la rao que sigui —la veritat, prefereixo no investigar— el meu nom no va sortir a la llista d’escollits i em va tocar haver-me de buscar la vida com un espectador més al mig del tsunami humà en que es va convertir ahir el Parc del Fòrum. I crec que me’n vaig sortir força bé.

Entre el públic no he d’anar a buscar la imatge, he d’esperar pacientment que aquesta vingui cap a mi, s’aparegui davant meu però amb l’agreujant que quan això passa, tota la gent que tinc al voltant no se li acut res millor i més natural que aixecar les mans.

Però vaig saber trobar el meu espai, prop de la pantalla de l’esquerra de l’escenari i al costat d’algun pare-amb-fill més interessat en preservar la integritat de l’emocionat primogènit en ple viatge iniciàtic que no pas per seguir les evolucions de l’escenari i aixecar el puny quan el músic se’ns acosta.

I els Metallica? Doncs els putus amus, recuperant el temps perdut en els darrers quinze anys. Directes i a la jugular, sense compassió fent sonar els clàssics com Whiplash, “Nothing Else Matters”, “No remorse”, “Phantom Lord”, “Enter Sadman”, “Master of Puppets”, “Seek & Destroy” i una versió de  “Stone Cold Crazy” de Queen.

Un concert que per poc no s’ha de suspendre ja que, com va dir James Hetfield, “fa 24 hores estava envoltat de metges per un dolor a l’esquena”. 41.863 persones s’haguessin quedat molt frustrades.

Més teca a vull llegir la resta de l’article!

Estava jo al costat de la tanca que delimitava l’escenari quan pocs minuts
abans de començar Metallica se m’acosta un company del metall en un
estat d’embriaguesa notable, fins i tot diria que lamentable. El col·lega, tot educat, em pregunta:
“perdona, t’importa si pixo aquí?” senyalant a deu centímetres dels meus peus. Crec que vaig fer bé al
respondre-li un “NO!” sec i tallant acompanyat per una mirada
assassina, seguit d’una forta encaixada de mans ja que en aquell ambient tots
som col·legues.

Havia dit mai que el públic del metall és el millor que
hi ha?