Fira de Música al Carrer (I)
Vila-seca, 2 de maig de 2008
Cap de setmana a Vila-seca, a la IX edició de la Fira de Música al Carrer. Un festi que és nou per a mi (si, encara en queden alguns als que no he anat) i que significa ja el tret de sortida a la temporada de festivals.
Un festi amb distàncies curtes i amb voluntat amable. No hi vaig poder ser la primera jornada, però el company blocaire Antoni Veciana us en fa cinc cèntims en el seu bloc del bolo de’n Sisa. La nit de divendres hi van haver un bon grapat de propostes més que interessants. Passem llista del bo i millor.
Sanpedro, darrera del mirall
Fa poc dies reclamaven que la versió de “La rosa i el gessami” d’Ia & Batiste que Sanpedro van fer a la festa dels quinze anys de l’Enderrock, hauria de quedar fixe en el seu repertori. Doncs així ha estat, ara forma part d’un moment de calma dins de la intensa tempesta sonora de múltiples tonalitats en que s’està convertint el seu repertori. Macos, molt macos tots ells i molt bona gent.
Ix, anarquistes il·lustrats
Programar als alcoians Ix a un quart de tres de la matinada és molt cafre. Però al final, per agosarada, aquesta decisió es va revelar com encertada. Els Ix són punks, però molt punk, punks d’aquest que fan por, amb traje, americana, camisa i la testa calba, uns anarquistes il·lustrats. Punks dels del “punk amb tomàquet” d’Oriol Tramvia, amb l’acidesa de l’Ovidi, la senzillesa dels Modern Lovers i la lucidesa de Johnny Rotten. Era maco veure com la plaça de Voltes s’anava omplint de forces de l’ordre públic atrets per un parell de gamarussos cantant a crit pelat “Soc un terrorista, ché”.
Kevin Johansen + The Nada, figues d’un altre paner
A l’alaskoargentí Kevin Johansen cal donar-li de menjar apart. Dir que “Logo” és el seu millor disc ja ho fa el full de premsa, i si ho dic jo tampoc canviarà gaire la història. Capaç de mesclar la cúmbia intel·lectual amb el glam o el tango amb el sirtaki, la milonga amb el reggae (reggalonga), posar a James Brown a tocar una bossa nova tumbat a una hamaca uruguaiana, reivindicar a Atahualpa Yupanqui com un mestre del funk o mostrar la seva faceta de cantautor compromés penjant-se una guitarra de Hello Kitty.
Però la maquinària que porta al seu darrera, els The Nada, te el seu motor en tota una llegenda de les baquetes, el senyor Enrique ‘Zurdo’ Roizner. Un sexagenari bateria que va formar part la peça fundacional del tropicalismo tocant en el disc En la Fusa (1970) amb Vinicius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho o va portar el ritme al mestre Astor Piazzola. Un músic que ja per si sol era una espectacle independent dins de l’actuació.
Per cert, Kevin Johansen és d’aquesta mena de narcisistes que no els hi agraden que els fotografïn la part dreta del rostre. Si, com Julio Iglesias.
L’Hotel Palas de La Pineda és el més semblant que he trobat a Marina d’Or: un horror ètic i estètic, amb vistes a la petroquímica (de nit fins i tot sembla maco, fascinant) i una badia plena de vaixells petroliers a l’horitzó. M’he deixat el banyador a casa, però l’amenaça dels barques a poques milles no conviden a ficar-hi gaire els peus. A més, sempre he odiat la platja i l’atrezzo que l’envolta.