ROCKVIU

Desechables, sala Studio 54 (Barcelona), 26 d’octubre de 1984

NOTA INTRODUCTÒRIA: Aquest dies a l’hospital estic tenint molt de temps lliure, nits d’insomni, moltes hores per donar-li voltes al cap i ja posats ¿per què no treure-li profit? Als que em venen a visiar els he dit -mig en conya i mig seriosament- que aprofitava per escriure les meves memòries. Doncs aquí les teniu per fascicles. Avui el primer capítol. No patiu, comencen al 1980 i acaben al 1987, THE FANZINE YEARS.

Si, al cole vam fer un grup. Quatre lerdos que vam coincidir allà i que resultava que ens agradava la música feta des de discogràfiques independents per grups amb noms estrambòtics i que cantaven tota mena de tonteries en castellà. Doncs sí, vam muntar un grup i vam començar amb el més important: el nom dels components. The Residents o Los Iniciados eren la gran influènica (senyors disfressats que no es coneixia la seva identitat real) així que el senyor Soligó va passar a dir-se SoliPOCH, un servidor va canviar el Mercadé per MercaDRO, el senyor Gibert va ser GiBERLANGA i  en Quílez va tenir l’honor de convertir-se en KAKA DE Kílez. Intercanviàvem discos d’ABC, Human League, Los Desechables (la Tere —a la foto— era el gran mite sexual del rock alternatiu), Alaska, Thomson Twins o Talking Heads.

Acompanyats per un Casiotone ‘assajavem’ entre classe i classe i a l’hora del pati dels dias de pluja. Si els germànics Trio havien triomfat amb el Da da da perquè no ho havíem de fer nosaltres? Cal dir que l’únic èxit que més o menys vam aconseguir (i que la meva neurona recorda) va ser una versió de “Las tetas de tu novia”  dels Siniestro Total en la seva traducció al llatí: “Mamae mea esponsae” Per cert, aquest quatre ulleresdepasta que mai feien els deures també vam fer un fanzine, Kultura Muzikal. Dic “un fanzine” ja que va ser un exemplar únic que encara tinc per algun racó de la casa.

Si, erem un colla de nerdos, però, al menys —i que jo sàpiga— el 50 % d’aquella mítica formació (que crec que només recordo jo), estem en actiu en la xarxa, un servidor amb aquest bloc i altres conyes marineres i el senyor Solipoch en aquest bloc.

I com es deia el grup?
Ens fèiem dir Shuami Nitanianda Swami Nityananda o una cosa així. És una traducció fonètica d’un gurú krishna que venia a fer una conferència a Barcelona. Jo trobava molt irónic veure el cartell de la seva actuació, amb la foto d’un senyor amb una cara de gilipolles que feia caure d’esquenes i pensar que al seu davant tindria a tota una colla de llepaculs amb els caps rapats i vestits amb túniques adorant-lo. Vaig penjar el cartell a la classe per fer extensiva la meva conya però alguns hermanos (res de germans, als Maristas que jo vaig conèxier cap d’ells s’expressava en català) no ho van entendre, el seu sentit de l’humor atrofiat per anys de repressió els feia impossible comprendre res més enllà de les seves ulleres de cul de got. No se si va fel el hermano Ibars o el hermano Florencio però el resultat va ser tan clar com incomprensible: expulsió i nota als pares. Una colla de reprimits i frustrats, desertores del arado, que veien com se’ls hi acabava el xollo i es descobria que per ensenyar a infants era imprescindible passar per la facultat de magisteri.

Uns senyors que no acceptaven que podien haver alumnes diferents, que alguns ens anava millor fer les coses amb l’esquerra que no pas amb la dreta, i que existien patologies com la dislèxia o la disgràfia. Gentussa capàs de tornar un exàmen a un alumne amb un “0” ben gran al mig i una nota dient “no lo entiendo”. Colla de cabrons, mai els hi ho perdonaré.

Per la resta del batxillerat, per sort, vaig poder convèncer als meus pares de la necessitat de variar d’aires i d’ambient. El canvi a l’acadèmia CEMS-Fivaller va ser com un miracle, un nou món a descobrir obert i plural que els maleïts Maristas m’havien amagat.