ROCKVIU

Screamin’ Jay Hawkins, Parc de Can Soley (Badalona), 8 de juliol de 1989

Era el mes de juliol, en un dia xafogós dels que la camisa se’t queda enganxada a la pell per la suor i la calor del dia fonia les pedres. Però en un hotel de Badalona un èsser estrany demanava mantes i estufes ja que, segons deia, allà hi feia molt de fred. Aquest personatge era Screamin’ Jay Hawkins.

Algú que va estar criat per la tribu índia dels Peus Negres, es va dedicar a la boxa (campió els pesos mitjans a Alaska l’any 1949) i va lluitar a la guerra del Corea sense disparar ni un tret també va voler optar a la corona del rei del rock. Però ho va fer des del cantó fosc i bizar, només cal escoltar el seu “Constipation blues” (El blues del restrenyit) per saber que el regne d’Screamin’ no era d’aquest món. A algú que va fer el seu primer single l’any 1954 amb una cançó titulada “Baptize me in wine” (Bateja’m amb vi) calia prestar-li tota l’atenció. I això vaig fer quan l’any 1989 va actuar a Badalona (és a dir, segueix a vull llegir la resta de l’article).

A sobre de l’escenari del parc de Can Soley, en una de les primeres edicions del Blues & Ritmes, hi havia una calavera fumadora que responia al nom de Henry, una ma mutilada que es movia al ritme de la música, aranyes, una serp, element de vudú i rock and roll, rock primerenc en la seva més pura essència.

Les cròniques —especialment la que va aparèixer en la revista madrilenya Boogie número 20, escrita per un servidor— expliquen que portava vestit vermell que faria mereixedor de la pena de mort al seu sastre i que va torcar els seus clàssics: “Alligator Wine”, “Frenzie” i, es clar, “I Put Spell on You” i “Constipation Blues”:

En acabat el concert vaig entrar als camerinos amb el company Trashmike i Ignasi Julià que li farien una entrevista pel Ruta 66. Impressionava estar tancat amb ell dins d’una rulot i sota la vigilància de la calavera Henry. El meu flaix i una ampolla de vi van sortir volant quan va colpejar la taula al sentir el nom de Little Richard, va deixar a Nick Cave com un imitador vulgar, va cagar-se en Michael Jackson (“no és que vulgui ser blanc, és que ara vol ser com LaToya Jackson”) i també va tenir algunes paraules amables per Lloyd Price o Bo Diddley (“llàstima que sigui una mica tonto”).

Deu anys després es va anunciar una nova actuació al mateix escenari de Badalona, però la mala salut ho va impedir. Va morir als 70 anys el 7 de febrer de 2000 deixant a 9 vídues i 57 fills (tot i que algún cop va assegurar que en tenia 75).

Si us plau, si heu arribat fins aquí no us perdeu aquesta suculent biografia publicada a Space Rock Eaters.