La Banda Trapera del Rio, La Rambla (Barcelona), 25 de març de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 27 de març de 2010

Més grans que la vida

Quan La Banda
Trapera del Río va reaparèixer el juny passat a la festa major de
Cornellà, concert seguit d’una petita gira arreu de l’Estat, hi havia la
impressió que es tractava d’un nou retorn del grup pioner del punk-rock
català, encara que s’emmascarés com un fet puntual per l’enregistrament
d’un documental. Però aquella minigira se’n va anar en orris quan se li
va diagnosticar un càncer al bateria Juan Raf Pulido. Els
components de la banda, però, no ho volien deixat tot deslligat i van
aprofitar l’aventura de Rambleros per fer un acomiadament amb
totes les de la llei.

Dijous Dimarts el grup va fer una actuació sorpresa
d’assaig a Granollers i ja van començar a veure que Pulido no aguantaria
la pressió del concert barceloní. Malauradament, l’estat de salut va
decaure: el càncer i la quimioteràpia no perdonen. Portes endins i abans
de l’actuació els ànims eren tensos, però Morfi Grey i companyia ho
tenien clar: «Ell ha volgut que tirem endavant el concert, i així ho
farem.»

Així, Fosy (guitarra de Cancerberos i també dels darrers
concerts traperos) va passar a la bateria (instrument que toca
també a Las Furias) i a la segona guitarra s’hi va afegir Juano (Los
Finos i ex-Cancerberos). La resta de l’alineació va ser la mateixa que
en el concert de Cornellà, amb el fill de Juan Pulido, Raúl Pulido, a la
guitarra, l’històric Jordi Pujadas, El Subidas, al baix i el
gran Morfi Grey a les veus, arengues i declaracions de guerra. Més grans
que la vida. Sembla mentira com amb els ànims tant decaiguts poguessin
fer un concert tan incendiari, com van treure forces i energies per
deixar d’estar pendents del telèfon i llançar-se a devorar l’escenari.
Va ser començar a sonar Ciutat podrida –desafinada, perduda,
desconcertada, on les mirades entre els músics valien un imperi– quan
tothom es va adonar que estaven davant d’un moment irrepetible.

En
aquesta ocasió, La Banda Trapera del Río va voler cremar les naus d’una
vegada per totes, de dir «adéu-siau» amb el cap ben alt. Ells han estat
els pioners del rock suburbial. Ells seran els mestres de totes les
generacions descontentes amb el que els envolta.

I entre el públic
que va fer petit i xafogós l’envelat de la Rambla hi havia un
microcosmos curiós: des de senyors amb una edat més que respectable que
van treure la xupa de cuiro de l’armari per mesclar-se entre xavalets
amfetamínics; històrics de la resistència rockera i quisso-flautes
amuntegats a la pista; el president José Montilla (company de
barricades amb Morfi Grey als anys setanta a Cornellà) mirant-ho des
d’una llotja; una noia fent de prostituta per cantar Venid a las
cloacas; més d’una llàgrima furtiva i molts litres de cervesa
llançats a l’aire; Flowers presentant el concert i fins i tot Dan
Stuart, el cantant de Green on Red, borratxo perdut, apuntant-se a la
festa per cantar Nacido del polvo de un borracho y del coño de una
puta. Un impactant punt final a 35 anys d’història rabiosa.