ROCKVIU

Manifestació Mili-KK, Barcelona, 9 de febrer de 1986

Avui en dia pot semblar una bajanada, un incomprensible i anòmal episodi de la vida política i social ancorat en el passat. Però resulta que fa dues dècades era obligatori tallar la teva vida per la meitat i llençar tot un any sencer, un dels millors de la teva vida, a les escombraries perdent miserablement el temps en l’anomenat servei militar

Tot i que estava molt proper a personatges força actius dins del col·lectiu Mili-KK i que tenia ja els paper per fer-me objector a sobre la taula, vaig decidir jugar-m’ho tot a una sola carta. La meva germana, recent titulada en òptica, va anar manipulant i pujant la graduació de les ulleres —tot sota control— fins aconseguir arribar a superar el límit. Si, era preferible jugar-me una dioptria que no pas perdre un any. La jugada em va sortir bé i la meva (puta) mili no va anar mes enllà d’un mes a les casernes a finals de 1986.

Em va tocar anar fins el destacament de Marines, força proper a València capital. Entre que ens feien les proves, es perdien els papers i el tribunal donava el seu veredicte, els dies i les setmanes anaven passant i vivia en un permís gairebé permanent. L’uniforme verd només me’l vaig haver de posar una sola vegada i era per fer la foto oficial, però, això si, vaig poder constatar en primera persona i per uns pocs dies la misèria i el buit existencial que suposava el servei militar.

Si, la mili era una kk, però hi ha porqueries que encara es mantenen

Un dels caps de setmana de permís vaig decidir quedar-me a València en
una pensió de mala mort del barri del Carme. Uns dies que van coincidir
amb una multitudinària manifestació per la unitat de la llengua. Entre
la gent coneguda em vaig trobar amb un colega del Kafé Voler, aleshores
activista de Terra Lliure (jo no ho sabia) que curiosament en els
darrers anys hem compartit sorrals amb les criatures als diversos parcs
del barri.

Dins de la meva innocència, jo em pensava que una mani per una causa
tan obvia seria més festiva que no pas reivindicativa i m’hi vaig
acostar com a simple espectador. Que lluny estaven els meus pensaments
de la realitat! Com desconeixia la situació del català al País
Valencià! Tot el recorregut de la mani me’l vaig trobar ple de senyeres
amb una franja blava, banderes que eren arrencades a mesura que
avançava la mani. Poques vegades he vist un ambient tant negatiu al
voltant d’una manifestació.

Jo no entenia res… de cop i volta veig a
un energúmen que irromp al mig de la mani atacant amb un spray i fent
retrocedir als manifestants amb les seves pancartes. Titular de portada
a Las Provincias dels dia següent amb la foto del moment: “els
ciutadans es van haver de defensar amb sprays dels atacs dels
manifestants armats amb pals”. Al·lucinant. La cosa va acabar a pedrada neta, amb una
contramanifestació feixista paral·lela ben protegida per la policia.
Aquell va ser el meu primer contacte amb el món blavero i amb
l’absurditat en que viuen alguns dels nostres veïns.

Al dia següent
vaig anar a parlar amb un company de caserna que havia vist amb una
bandereta blavera enganxada al rellotge. Només dir-li que vaig estar
d’espectador a la mani, va donar mitja volta i no em va tornar a
dirigir mai més la paraula. Tampco calia, m’ho va deixar tot molt clar.