La gent que va a l´UCE pot fer una immersió en la situació nord-catalana: la voluntat i la il.lusió de la recatalanització i la realitat d´ús país humiliat fins al fons, amb topònims amb un analfabet patuès francès, festivals amb l´innoble nom de "Pablo" Casals i el terror generalitzat a expressar-se en català. Cal aprendre la lliçó: si no reaccionem, això és el que ens espera també al sud.
AMARGA FRANÇA
Joan-Lluís Lluís ha escrit una magnífic llibre- que hauria de ser de capçalera per a tots els catalans conscients- que es titula Conversa amb el meu gos sobre França i els Francesos. Es un llibre boníssim, i ho demostra el fet que el diari e “El País” se’l carregués (deuen tenir por que ens animen a fer-ne un de semblant sobre Espanya; n’ estic parlant amb el meu gat!). S’ hauria d` enviar gratuïtament als francòfils (espanyolistes de l’altre costat) d’ aquest país, aquells típics tertulians que lloen les glòries de França.
Joan Lluís Lluís no parla de cuina, però com sap tothom- i els francesos ens fan saber a tort i a dret-, igual que en cultura i llengua, només pot existir França, que és la referència del món.“
El francès que viatja, per plaer o per negocis- escriu l’ autor nord-català citant Charles Pasqua, polític gaullista- coneix bé aquesta “diferència”. A qualsevol lloc del món on es trobi, no és mai un estranger com els altres. El món sent per França una passió insòlita”. Sort que no diu el que estava en el seu ànim, “admiració”, perquè de “passió” per França jo també en sento. Però en el sentit grec de “pathos”, sofriment: França em fa patir- ens fa patir, com el Constantí de Els Pets. París, a
la Catalunya Nord, no solament ha practicat el lingüicidi, sinó també el “gastrocidi”: d’ una forma alhora subtil i grollera, com a mínim des de la Revolució ha practicat la substitució culinària, eliminant els productes propis, substituint-los per altres de francesos (la mantega per l’ oli
d’ oliva, la crema de llet per la picada, la cuina sana per una cuina pesant i pretensiosa, la imaginació i l’ heterodòxia del mar i muntanya per un cartesianisme culinari d’ encefalograma pla. Això ja ho va escriure
Josep Pla, gens sospitós, i ho ratifico. I ara que s’ han descobert els vlaors de al cuina mediterrània, no creiéssiu pas que ho apliquen a la cuina de al Catalunya Nord: els francesos s’ estimen més parlar de “diète crétoise”, dieta cretenca. Com rebaixar-nos a concedir que aquells que encara gosen parlar “patois” poden aportar algun valor a la civilització, no que sigui la de la cuina?. La República francesa és incompatible amb els veritables drets dels pobles (incloent Catalunya),i incloent també els drets culinaris.
De totes maneres, ara hi ha indicis d’ esperança: cada cop hi ha més nord-catalans desacomplexats, que reivindiquen la seva catalanitat, que parlen el català, que a les escoles lluiten contra la seva marginació; cada cop hi ha més bons escriptors, des de Joan Lluís Lluís a Alà Baylac, passant el millor escriptor russo-català, Joan Daniel Beszonoff- el meu novel.lista favorit-. Fins i tot els polítics parlen ja sense por de
la “Catalunya Nord” (abans una paraula maleïda) i els triomfs de l´USAP o dels Dragons fan retronar els camps i rebre’ls, triomfadors, al cant dels Segadors. Queda pendent la vergonya enorme i ultratjosa dels cognoms- francesitzats par l´amarga França-i, de forma més fàcilment sol.lucionable, dels topònims, encara escandalosament en en un francès patuesitzat (sí, francès patuesitzant; en català ja sabem com s’ han d’ escriure). I el que cal realment: que França reconegui el seu crim, el genocidi comès contra els catalans i que restitueixi l´oficialitat del català. Potser només així l´autoanomenada “Douce France” serà una mica menys amarga. De França en podríem dir aquella deliciosa expressió nord-catalana: “trujassa, porquetassa, farta de fer de tot, i encara vas a missa?”, és a dir la falsa missa de la progressia, de la defensa dels drets humans i de la lli
bertat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I per a vergonya de catalans, determinats intel·lectuals de la part del Principat de Catalunya sotmès a Espanya segueixen idolatrant als jacobins de la França.
Per informacio, Alà Baylac no és escriptor. Es professor de català i mai ha escrit un llibre
Hauria de buscar la data exacta en que va passar però em va quedar molt marcat a la memòria que Alà Baylac fou multat (ara no recordo si per la Guardia Civil o per la Gendarmerie) per portar la pegatina del CAT i els colors de la Unió Europea a una de les fronteres franco-espanyoles de Catalunya. El fet és que com que no va poder treure la pegatina no va poder passar la frontera. I jo vaig pensar maleïts burots!
Quan hom viatja per aquesta part del nostre país ocupada pels francesos encara pensa que ha tingut sort de naixer a l’altra banda de la ratlla. Però si s’hi pensa bé, només és que els francesos han fet el camí més dret. Però el terme és el mateix al qual arribarem nosaltres si no ens treiem de pressa el jou de sobre.
Per cert, comparteixo aquesta devoció per en Joan Lluís-Lluís, malgrat que jo sento feblesa pel seu "El dia de l’ós".