Doble [memòria] moral
De la mà de la patriota i amiga Daniela Grau (d'Elna, Rosselló) vaig conèixer la pretensió dels francesos que la UNESCO —té la seu a París!— declari enguany Patrimoni Mundial de la Humanitat les fortificacions del genocida mariscal gavatx (borgonyès) Sébastien le Prestre, més conegut com a marquès de Vauban, a les ordres del Borbó Louis XIV —avantpassat del Borbó actual rei d'Espanya—.
Mariscal Vauban: enemic jurat
de
Catalunya i dels catalans
I també gràcies a l'amiga Daniela em vaig assabentar que el Centre UNESCO de Catalunya, és a dir Unescocat, l'ONG que tu dirigeixes benvolgut Agustí —i que ens costa als catalans una milionada cada any— veu molt bé que l'amo francès se surti amb la seva, contradient els mateixos principis de la UNESCO i, sense haver d'anar tant lluny els que has de mantenir pel teu càrrec: «Els objectius d’Unescocat-Centre UNESCO de Catalunya són difondre els ideals, documents i activitats de la UNESCO en els àmbits educatiu, del patrimoni, d’accés al coneixement i de sostenibilitat ambiental; i fomentar la cultura de la pau, l’educació en valors i en els drets humans, la diversitat cultural i lingüística, i el diàleg interreligiós.» [La negreta és meua]
Comprendràs que aquest matí m'hagi quedat perplex, quan he llegit a la Secció de Diàleg de l'Avui el teu article «Memòria moral» sobre la diferència moral entre commemoració, recuperació i reparació històriques i poses com a exemples la recuperació de la memòria de la repressió exercida pel franquisme, que lligues amb l'Holocaust patit pels jueus i amb els esdeveniments més propers en el temps protagonitzats pels genocides serbis; et cito allò que més m'ha sorprès:
«També ens va advertir [Maurice Halbwachs] de la necessitat de resguardar-se d'una memòria oficialitzada, dels ministeris de la memòria —afegiria un servidor—, els quals, servint-se dels desitjos de reparació, acaben essent els estranguladors d'aquesta memòria que diuen volen preservar.»
«De vegades oblidem els noms dels carnissers del passat ...»
«... i que la intel·lectualitat mira gairebé sempre cap a una altra banda i després construeix discursos morals per salvar-se. Què n'hem de fer d'aquesta gent? ...»
«... No ho sé, però no hi ha cap llei que pugui regular què fer amb aquells que sabien de la maldat i callaven.»
Hi estic d'acord amb la teua posició sobre la qüestió que planteges al referit article. Ara em demanaries —i doncs, a què treuen cap la perplexitat i la sorpresa?—. És molt senzill, m'adono que hi ha hagut un canvi molt important d'ençà de la publicació de la Nota de Premsa d'Unescocat del 31 de maig d'enguany sobre la posició oficial vostra a favor de la diguem-ne «canonització» del carnisser Vauban i la menció de la posició del tot contrària que mantenen les entitats nord-catalanes organitzades al voltant del col·lectiu No a Vauban. Si més no el canvi l'he copsat en el teu actual pensament i ara caldria fer-lo extensiu a tota l'ONG que dirigeixes, redactant una declaració que signin tots els patrons del Centre UNESCO de Catalunya en el mateix sentit que has expressat en el teu article d'avui, però aplicat a la controvèrsia Vauban.
Se'm va fer molt difícil de pensar que els intel·lectuals catalans que sou al redós d'Unescocat fóssiu de la mateixa llopada que aquesta intel·lectualitat que avui blasmes i que construeix discursos morals per salvar-se, d'aquest estil: «L’Àrea de Patrimoni d’Unescocat considera que el reconeixement de l’obra de Vauban serviria per conservar la memòria d’uns fets històrics abominables, per evitar que es tornin a repetir». [La negreta és meua]
De què podia servir-nos el reconeixement de l'obra d'un que era del bàndol gavatx que, entre molts altres crims contra la Humanitat, cremaren vius als innocents que s'havien refugiat dins de la Catedral d'Elna?
No us adonàveu que demanar que l'obra de Vauban sigui declarada Patrimoni de la Humanitat és exactament el mateix que demanar-ho pel franquista Valle de los Caídos en la construcció del qual van morir centenars de treballadors esclaus catalans?
Quina diferència moral hi havia, des del vostre punt de vista, entre els catalans del Principat [esquifit] de Catalunya sotmesos a Espanya i els catalans de la resta del Principat de Catalunya sotmesos a França?
És que la veu, el clam dels nord-catalans no compta? Són els nostres germans del Nord qui han de veure's afrontats cada dia amb les fortificacions usades per exterminar-los; qui sou, millor dit, qui éreu vosaltres els d'Unescocat per aliar-vos amb l'enemic francès?
En fi, acabo aquesta lletra oberta, que he personalitzat en tu benvolgut Agustí pel teu article d'avui, amb el convenciment que des d'ara mateix el Centre UNESCO de Catalunya deixarà de ser instrument per a estrangular la nostra memòria i s'oposarà a la pretensió gavatxa amb totes les vostres forces i les de tots els qui us farem costat.
Altrament hauria de creure que la representació d'intel·lectuals catalans instal·lada al Patronat i càrrecs directius d'Unescocat patiu del complex de «doble moral», homologant-vos amb tots els ets i uts a la nefasta colla de polítics catalans que hem de patir i palesant que la pretesa societat «civil» que molts de vosaltres encapçaleu no és pas res més que una corretja de transmissió de les accions repressores i del pensament catalanofòbic dels nostres enemics de Ponent i del Nord.
Ah, me n'oblidava, doneu la cara pels vostres errors —espero que feliçment passats— i rebeu d'una punyetera vegada a la Delegació Nord-catalana, que ja són farts de demanar-vos-ho. Gràcies i bon estiu.
Enric Borràs
No fa gaire, visitant Estrasburg (Strassburg, mai "Strasbourg") un nacionlista alsacià em va explicar que Vauban va fer enderrocar el principal palau de govern de l'antiga ciutat lliure de Hagenau, per tal d'utilitzar les pedres per bastir un dels bastions de defensa de "França", anomenat Fort Louis, sobre el riu Rin.
L'efecte fou, sobre tot, desmoralitzador sobre els alsalcians que a les darreries del s.XVII encara maldaven per la llibertat perduda feia unes poques dècades.
Malgrat que la Toponímia nord-catalana dóna per bo en català el nom de Mont-lluís, prefereixo usar l'autèntic de Mont-louis, atès que dita població fortificada per Vauban fou bastida de bell nou sobre l'antiga població catalana del Vilar d'Ovansa (Alta Cerdanya).
Si bé en el cas alsacià enderrocaren el palau per obtenir pedra, en el cas català de Mont-louis Vauban, en carta adreçada al rei Sol (Louis XIV) li explica que de pedra n'hi ha de sobra al lloc... Tot el granit del Pirineu!
Sembla extrany però tot el que fa olor de diner públic corre el risc d´allunyar-se de la veritat i de la justicia.Per poca quantitat que sigui......el diner que ens arriba del "infinit" Calaix Gran fa més mal què bé.
Déu ens guardi d´haver d´acceptar-lo.Ell ha acabat amb el teatre i el cinema d´avantguarda i el seu públic fidel; amb la ilusió de la nostra Televisió Catalana i el seu públic; amb els Sindicats, amb........................
FRANK DUBÉ
Ja ens comentà, l'Enric, o vas ser tu que estaves tip i te n'anaves a Andorra. Escric aquestes línies per un parell de motius.
1. No t'enfonses. S'ha de surar. Amb diners públics o no. SURAR. I això no és cap renúncia a res. Fer la viu-viu. Cap i collons, Canela !
2. No te'n recordaràs. Sóc un dels amics de Simó Aguilar i Castelló. Si te'n recordes vau fer un espectacle a la Societat Coral El Micalet de València farà més de 15 anys. Va vindre amb tu la Laura Martí. I un parell de negrassos que ballaven amb ella. Tu amb aquell Mercedes color ocre i l'enganxina. La idea de Muñoz Espinalt a la ment. La Psicoestètica per bandera. Nosaltres, volíem implementar allò del glamour entre la gent de València. Eixir-ne de la concepció de l'espardenya i la xiruca. Un món amb "ganxo" des dels nostres plantejaments era possible.
3. La colla del Simó ho intentàvem des de molts i diversos àmbits: falles, rock (estàvem fins ala coroneta d ela Nova Cançó, contactàvem amb nous grups com ara Carles Enguix, Carles Boix, Remigi Palmero (ja era gran però rock), Presuntos Implicados, Radio Futura, (aquests darrers, tot i cantar en español, quan no els coneixia ni déu) i Simó es gastava tot el seu sou en fundar una ràdio en valencià, i d'altres històries etc.
Et conte açò per a dir-te que no cal sofrir: sempre endavant. Agafa els diners i corre. Guaita tanta i tanta gent inútil i cutrona ho fa.
I tu, demana't: ¿Jo puc millorar-ho?
La resposta serà: SENS DUBTE.
jo n'estic segur.
Et conte açò per a dir-te que no cal patir gens, novament.
Simó que patia a manta per aquesta societat nostra, n'estic convençut, que li provocà el càncer que l'any passat se l'emportà.
Som més perillosos i eficaços vius que morts. I TU, tio, has de fer molta cosa encara ¡
Endavant Frank ¡¡*¡¡
Des d'ací rep una cordial salutació.
http://media.avui.cat/pdf/07/0806/070806diari018.pdf
http://paper.avui.cat/article/dialeg/91796/memoria/moral.html
Atentament
Manel des de Khe.
ESTIMAT ENRIC:
FA UNS MESOS JA HI VAIG DESAR A TRENCAVÈL AQUESTS COMENTARIS:
1. ".............al respecte de Vauban. I Déu sap que ho vaig intentar tres o quatre vegades, però aquella nit els bits els tenia en contra i no emmagatzenaven el comentari. L'astúcia francesa i vaubaniana, per si no t'havies adonat era que a Vilafranca del Conflent hi ha dues murades: l'antiga catalana i una exterior francesa. Separades ambdues alguns metres. Amb la qual cosa s'hi podia romandre (la guarnició) allotjada a la plaça forta. I ensems, a defendre de l'exterior doncs és el camí d'entrada des de la Catalunya sud, a sotmetre els catalans de l'interior (els vilafranquins del Conflent). No espereu que Nicolas Faucherre, del què sóc un bon seguidor des de fa anys, dels seus llibres a REMPART, ens ho explique. El chauvinisme que els fa ornis. Fins i tot als més avesats a la investigació. Quan torneu tu, Núria i els amics per allà dalt mireu-vos-ho amb aquest ulls. Fins i tot observeu-hi que hi ha espais intersticials entre les dues murades per a que pasturassen ovelles, i d'altres animalets de teca. Els francesos "professionals" -que diria Fuster- també tenien més d'un pare. A banda que, Monsieur Faucherre, parlant del Castell de Sales se'l trau olímpicament de sobre amb un "Château a l'espagnole" i es queda l'home la mar de pagat. Cordialment
2. Supose que no m'ha quedat net l'escrit: Sotmetien els catalans de l'interior, perquè no es refiaven d'ells; i alhora impedien que la resta de catalans poguérem anar en defensa dels vilafraquins.
Per si no ho sabíeu: fa uns anys l'alcaldessa de VALÈNCIA VA FER ENDERROCAR una alqueria/ masia als voltants de la ciutat que reproduïa la batalla de Salses contra els francesos. I quan vaig estudiar l'abadia de Sant Vicent de la Roqueta em sobtaren les nombroses pelegrinacions dels rossellonesos que hi feien, molt sovintejades, quan venien a comerciar a València. Fins i tot se'n compraven, per a ajudar econòmicament, peces sagrades per la manca d'ajut de la monarquia, ja austracista per ajudar els monjos de Sant Vicent. Ja que l'abadia pertanyia al monestir de Poblet (d'ací Quart de Poblet, Aldaia, etc.
És el -nostre- seny comú que ni cessa ni cessarà. Jo mateix vaig descobrir-me valencià a Perpinyà.
Mai no ho oblidaré. Era l'any 1973. D'ací, a saber-me un català de VALÈNCIA hi havia, sols, una passa mil·limètrica i imperceptible.
Una abraçada.
Què és el que realment el què està passant al País Valencià, gent vinguda de fora que acaba confudint ser valencià en ser català o al contrari, encara què pertanyent al mateix ambit lingüístic i cultural, facilita entregar els governs del País Valencià en mans espanyolistes.
El fet de no reconeixer què des d'un punt de vista socio-politic, el català és un localisme més com ho puga ésser el valencià i mentre no reconeguam aquest 'petit' detall i què nomes la suma respectuosa e igualitaria de localismes d'amb dos nacionalitats socio-polítiques entregarem govern darrere govern als espanyolistes per ignorar aquest 'petit'detall socio-politic. Per després pedres en analisis politics desencertats i ves 'busca qui t'ha pegat'
I el què no podem fer és aplicar al País Valencià una mentalitat quadriculada com la ''castellana llana' i messetària, altrament dita espanyola.
I què a més sols la suma des del respecte socio-politic de les dues realitats nacionals pot fer país.
Que ve a ser el mateix.
Sabeu perquè els valencians de VALÈNCIA estaven tn contents en 1855 en enderrocar les muralles d ela ciutat?
Doncs perquè els canons de l'exercit español, fins a aquell dia apuntaven cap endins. No cap enfora per a defendre la ciutat. Per a sotmetre'ns.
Te'n recordes d'aquell article que vaig fer sobre els REFUGIS ANTIAERIS?
Hi ha una frase d'en Martí Domínguez i Barberà -que malgrat ser franquista- li s'enfrontà i digué al governador Civil d'aleshores:
"Quan les persones no poden parlar, parlen les pedres"
Per a que després des del Principat, els regionalistes de sempre, ens diguen que som fluixos. Igual som als que més se'ls "ha cardat" fins a temps molts recents.
Cordialment, Enric.
Gràcies pels comentaris, Josep.
l'enderroc de les muralles fou un parell d'anys abans. L'enderroc a València fou gràcies a un "buit de poder" durant l'estiu, el xativí en Vicent Boix, que era regidor a la ciutat aprofità per a endegar-lo.
Gràcies a tu.