Rodríguez Z. ho llegeix incrèdul, Montilla ho escolta inquiet i preparat (duu escrit el discurs-rèplica que llegirà), Maragall ha parlat : vol la Catalunya catalanista unida … a Europa, aixoplugada sota el mant multicolor del Partit Demòcrata Europeu (oceà on Catalunya podria ser engolida ).
Maragall no és estimat pel PSOE.
Maragall és expert en ballar danses inacabades, pulsar ritmes sorprenents, iniciar i abandonar, és humà també i necessita l’escalf d’autoafirmació. L’expresident no compta amb l’afecte del PSOE, Montilla, de Madre, Corbacho, Mas , Rangel…no el seguiran. Amb aquella resta d’ingenuïtat eixalabrada que conserva i el fa incòmode per als seus i entranyable per als altres ha demanat al PSC que l’acompanyi en la nova aventura europea. No vol saber que el PSC no existeix, que arreu només hi ha PSOE, el partit que el defenestrà per a exemplaritat espnyola i el substituí pel PSOE més representatiu de tot el PSOE, Montilla. I Maragall parla amb CDC que el vol trobar, perquè el sap capaç de fer l’inimaginable. Maragall ha seduït alguns filoconvergents poc experts que com bons catalans adoren els personatges de ficció i els focs artificials.
Els remors s’aixequen : "sociovergència, oh!, sí !". "Maragall i Mas, la rauxa i el seny catalans". Llurs objectius i llurs temps són diferents. Hi ha objectius irrenunciables. Socialistes catalans i convergents tenen ambicions finals diferents, una acaba a Espanya, l’altra als països catalans i al món. Catalunya és en crisi, cert, però la sortida de la crisi serà el nacionalisme audaç, no pas la pseudo-sociovergència a Europa. Les innocents colebrosses d’estiu serpentegen per a recordar-nos que les vacances acaben.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola de nou, C-L.
Espero que aquest comentari no t’inquieti. La veritat és que m’he anat enganxant als teus articles sense voler, i no puc evitar fer-te comentaris, tot i que reconec que a voltes massa llargs. Potser que faci un bloc, no?
El cas és que en Maragall -pel qual no hauria apostat gens fa un temps-m’està resultant un home polític molt més dens i interessant que qualsevol altre. A poc a poc veig que és un home agosarat, lliure, capaç de tenir idees i de proposar-les sense temor. Virtuts que són molt difícils de trobar en d’altres polítics del nostre poc afortunat país. La capacitat de desconcertar és una valor, al meu entendre. Més enllà de l’encert o no de les propostes, ens cal agitar una mica el somnieig conformista i dòcil en el qual ens ha hipnotitzat l’era pujoliana, per sort difunta. Pujol és -ha estat- el revers de Maragall, i potser ja era hora d’equilibrar-nos. Un excés de seny pot ser patològic: celebro que aquest home i la seva deriva ideològica tan imprevisible ens recordin que la política és feta de visions, impulsos i creativitat. Cosa que no vol dir que comparteixi les seves idees, i tampoc la maragallovergència ni la sociovergència em semblen bones, però hem d’admetre que de les crisis se’n surt a través de desequilibris i agitació.
I per acabar, goso fer una comparació que agradarà poc: en cert sentit, en Maragall em fa pensar en el president Companys -potser el qui admiro més-. Companys tampoc no era massa nacionalista, però va saber donar la vida per les seves idees i al final per Catalunya, i la seva evolució ideològica, arrauxada, a voltes incoherent, és la darrera mostra que tenim d’un home lliurat a les idees.
I en fi… t’apunto dos versos d’en Casasses que trobo que hi escauen:
"No gastis noms de flors discretes, d’espècies tímides
Digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire."
Només vull puntualitzar que, malgrat el que he escrit sobre el president Pujol i el seu personalisme, el respecto molt i el trobo tan humà i -també- contradictori en ocasions com tots els altres que mencioneu. En tants anys de govern se’n fan de tots colors, quan es fan coses hi ha un risc, no hi ha risc quan no es fa res o poca cosa. El millor seria una societat on no fessin falta líders carismàtics, màrtirs ni conductors del poble, però sembla que encara ens falta rodatge. Sobre Nadal, no crec que fos un oponent adient a Pujol. A més, per a mi, el problema no eren els ‘antagonistes’ sinó el tipus de campanya, centrada en la crítica a l’adversari i no en les propostes, com, de fet, passa encara. Si no haguessin bandejat tan aviat Raventós… He de dir que tampoc m’han fet el pes els intríngulis tripartidians per arraconar ‘l’enemic’, són de poca volada.
Un debat interessant i intens. Gràcies, Júlia, Lluís, Jordi i Sal. Fins aviat!, espero…