Setmana 32 de l’any 2007. Tres dones moren assassinades pel seu home, company, amant. En són ja 50. Algun dia li digué que l’estimava, potser ahir mateix; fa anys li digué que seria d’ell per sempre, ella no entengué que eren paraules possessives, una amenaça, un indici. Quan volgué trencar aquella unió s’adonà que no era una dona lliure, que era un objecte. En són ja 50 que han mort assassinades, a ganivetades, a cops, a trets, ofegades per les mans que un dia l’acaronaren.
Els mitjans de comunicació escrits publiquen la nova mort violenta en un final de pàgina o a l’esquerra on més costa llegir, per televisió pregunten als veïns si coneixien algun aspecte morbós de la relació de parella. La notícia breu, la mort d’una dona que no es titlla mai d’assassinat, tan sols una víctima més de la violència de gènere.
L’ultim crim contra la dona és encara més cruel, profundament pervers, l’home dispara un tret al cap de la petita filla que ella duia als braços, asseguda al banc d’un parc públic. La nena és morta, l’ha assassinada fredament. No es pot fer un mal més gran a la mare. I ell, com d’altres vegades, s’ha suïcidat al mateix parc. Ja no és un cruel assassí, és un suïcida.
No hi ha vacances per als crims de violència de gènere, no en fan els assassins que els cometen. Tampoc no hi ha temps de vacances per a la denúncia amarga i repetida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que ens fan beure. A quin cap li cab? Tant de dolor, tant de perill, al s. XXI… Ningú ho explica que les penes d’amor podien ser també penes de mort. De vegades en manquen les forces o el temps per a la denuncia i el testimoni. Gràcies per ser-hi sempre i ésser com ets. Una abraçada amiga.