Coc Ràpid

Si el seu pare hagués viscut l’apagada de llum que encara cueja a Barcelona, el desori permanent de l’aeroport del Prat i la vergonya persistent dels trens de rodalies n’hauria dites moltes de coses, hagués repetit el que durant anys afirmava sobre la marginació de Catalunya pels Governs espanyols. I si el seu pare hagués escoltat la Ministra espanyola de Foment al Congrés explicant-hi les meravelles inversores, les intervencions dels diputats i les dels Consellers catalans i les dels Srs. Atienza i Pizarro, en constatar que després de tot el tràngol passat no se n’ha tret aigua clara, el pare diria "quin patafi!".

"Patafi" és un mot estrany, abans quan la guerra freda era protagonista de la història i Billy Wilder feia pel·lícules immortals "patafi" podria haver estat el cognom rus d’un dels seus protagonistes. Avui és un mot mort, ignorat, que descansa enterenyinat en un lloc-nínxol del Diccionari.

Ella, de petita, aprengué la paraula a casa, però l’aprengué malament. Era mot usitat, servia per a qualificar-ho gairebé tot : "aquest fideus a la cassola m’han sortit un pitafi"… "l’examen ha estat un pitafi"… "3 a 0, hem perdut, quin pitafi!".

Encara el té al vocabulari corregit a mitges, l’empra allà on pot, els ulls de la gent gran espurnegen quan el senten, d’altra creu que l’ha pronunciada malament, que l’ha apoquit, que té el so de cançó hindú, que és un "epitafi" escurçat. I probablement no erren massa, ben pensat potser seria més adient dir que el cúmul de despropòsits que vivim és el final, l’epitafi d’una història d’il·lusionada confiança. Però la correcció acadèmica mana : quin "patafi"!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!