SAMFAINA VALLESANA

Com han pogut comprovar les persones que regularment segueixen el bloc des del seu inici, per primera vegada s’ha aturat la incorporació setmanal d’apunts. Aquest és el primer escrit des del 7 de novembre.

L’explicació es troba precisament en un dels apartats d’aquest mateix bloc: L’Auró. Sí, L’Auró o millor dit la Granja Escola Terapèutica “L’Auró”, situada a la comarca de la Segarra, en els límits municipals de Torà, entre les poblacions de Biosca i de Solsona.

L’equip que està endegant el projecte, on hi tenim implicada una filla i el gendre, va fer una crida de voluntariat per col·laborar en la posta a punt de les instal·lacions, en temes d’obres, manyeria, pintura o jardineria. S’oferia viure una nova experiència, menjar, lloc per dormir i tranquil·litat, a canvi de desenvolupar alguna de les esmentades especialitats de cara a l’imminent posta en marxa d’aquest nou servei col·lectiu.

Incorporar aquesta vivència de quasi dos mesos de durada, com podeu suposar ha estat un fet enriquidor, però l’edat pesa i el cos s’ha queixat per l’esforç físic continuat després d’anys de pràctica sedentària. Mentre deixo que el meu organisme es recuperi, penso en com he gaudit en la pràctica de la manyeria i la pintura industrial, aptituds que ja tenia un xic oxidades, i repasso les alliçonadores reflexions arran de les converses amb altres voluntaris de terra endins, també atents als esdeveniments polítics. Però allò que més m’ha impactat, allò que avui trobo a faltar a la set de la tarda a Sabadell és l’embolcall de L’Auró, el firmament.

En aquest indret de la Segarra, quan el sol s’ha post, surts de les instal·lacions i des de l’horitzó fins al zenit tot el firmament està envaït per l’aclaparadora munió de milers i milers d’estels d’una brillantor excepcional. La seva visió m’ha recordat les nits de Sabadell a la infància i amb el record l’impacte d’aquella imatge. El d’una pressió que t’empetiteix pel pes simulat de tot l’eixam estel·lar, mentre en silenci observes clarament el subtil recorregut del polsim de la Via Làctia. Quan podrem tornar a obrir aquesta finestra de la natura a les comarques metropolitanes?

Bé, retornem al bloc. Sóc conscient que les seccions més habituals: els comentaris sobre els plens i l’evolució de l’atur, s’han ressentit de la inactivitat, així com els recents afers polítics o les noves dades sobre el cas Mercuri. A pesar de la distància he procurat mantenir-me al corrent i d’una forma o altra intentaré actualitzar aquests temes tot seguint el ritme díscol de les festes i el pas a l’any nou.