SAMFAINA VALLESANA

Vaig conèixer la Maria Mercè als anys 80 a les assemblees de Nacionalistes d’Esquerra. Després vam coincidir en debats i en algunes activitats de l’època. Recordo que la seva mirada denotava tranquil·litat i sinceritat, però amb la parla manifestava una intensitat de viure desbordant. Llavors ja estava significada com una rellevant poeta. Precisament  la referència a un del seus versos:

obrim una finestra
en aquest cel tancat.

va donar nom a la capçalera del butlletí del Vallès Occidental de Nacionalistes d’Esquerra:
“LA FINESTRA”.

Aleshores vaig delectar-me en la lectura d’alguns dels seus poemes sense anar més enllà.

Les nostres activitats canviaren d’escenari, no vam coincidir mai més ni vaig seguir la seva obra. Quan em vaig assabentar de la seva mort, em vingueren immediatament a la memòria unes inoblidables paraules seves versificades on es definia.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Sens dubte vam perdre prematurament una poeta compromesa en transformar una societat que no li agradava.

No fa gaire, per sorpresa meva, he descobert una novel·la de la qual n’és autora “La passió segons Renée Vivien”. La primera novel·la, diu la solapa, que ha resultat ser l’única. Encuriosit l’he llegida. A mesura que avançava la meva admiració creixia, en observar el nivell de la Maria Mercè en prosa. Des de la ficció, emprant material inèdit que va localitzar, ens explica com veia el món la poeta d’origen anglès que s’expressava en llengua francesa Pauline Mary Tarn (Londres 1877- París 1909) la qual va adoptar el pseudònim de Renée Vivien.

La Maria Mercè mostra un alt domini del llenguatge i una capacitat narrativa excepcional. La seva prosa amb descripcions de sensacions i comparacions poètiques m’ha fascinat. Les protagonistes van mostrant la Pauline des dels seus punts de vista i com l’han estimada o ella les ha estimat, amb satisfacció o dolor, això fa que la novel·la sigui plenament orientada a la passió per viure i estimar al mateix sexe.

El Dolor, el qual, només, l’eternitat fou dada, segons el poeta, va ocupar el buit intermitent de l’esforçada segadora en els ossos, en la medul·la, en la limfa, en el cor, en les entràmenes de Pauline. El Dolor, suc espremut d’un raïm amarg, fermentat i encellerat, ofert en libació a la divinitat absent, begut, de retop, fins a l’embriaguesa. Pauline va esdevenir, així Bacant del dolor. I aquell dolor de Pauline, perenne com el llor que corona el front dels mortals immortals, va ser per a Natalie un punt fix, un eix, del qual escapava sense deixar, però, de girar al seu entorn, com llançada per una força centrífuga contra uns límits externs rígids i invisibles.

Tanmateix la repetició temàtica no significa un text monòton sobre allò que ja s’ha dit, tot el contrari, amb mestria l’autora incorpora cada vegada nous punts de vista que fan reflexionar sobre la seducció, la passió per viure i desvetllar els secrets de l’estimació, els quals mantenen l’interès fins el final de l’obra.

He acabat la lectura amb dos convenciments: Ens ho ha deixat dit tot sobre la passió d’estimar i sí, sens dubte, vam perdre prematurament una GRAN poeta compromesa en transformar una societat que no li agradava.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!