Em trobava a l’estació de RENFE de Cerdanyola. El rodalies arribava just quan jo iniciava la pujada per l’escala d’accés a l’andana. Per principis no corro al percebre l’arribada del tren. Aquest, com qui fos esbudellat, deixà anar passatgers que baixaven corrent per la mateixa escala. Arraconat a la paret, em vaig esforçar per continuar escales amunt oprimit per la pressió humana en sentit contrari. A l’accedir a l’andana, la porta del vagó estava oberta davant meu. En acostar-m’hi, va fer un esbufec repel·lent i es va tancar als meus nassos. Vaig girar-me, disposat a esperar el següent comboi. A l’instant, uns tocs especials de clàxon em van fer tornar a girar tot pensant que algú em feia senyals. Miro al cap del tren i, malgrat la distància, per l’allargassat mirall retrovisor veig com una mà em fa senyals: “que pugi”. Sorprès, em vaig plantar davant la porta. Un esbufec simpàtic l’obrí, vaig pujar i el tren arrencà. Al baixar a Sabadell, vaig arribar-me a l’inici del tren per saludar al maquinista. S’ho mereixia, oi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!