Els problemes “viscuts” pels protagonistes o la tensió que es vol traslladar a la sala de butaques, en la seva majoria són, conseqüència dels seus comportaments estúpids i ridículs. Accions només explicables si fos una paròdia de les exploracions terrícoles o se suposés que aquest serà el nivell de l’estultícia americana a la data de l’acció, l’any 2093, però no hi ha cap indicador que ho pugui fer pensar.
Tot i ser del gènere fantàstic penso que qualsevol relat, en el seu conjunt, ha de fer-se creïble. Amb uns personatges de tan baix perfil, no tan sols es destrueix la percepció de tractar un tema rellevant, alhora s’esmicolen els esforços posats en uns efectes especials, força imaginatius, per a traslladar-nos a un paisatge espectacular amb una nau d’enormes proporcions, carregada de sorprenents recursos, per a visitar un cementiri còsmic d’estil barroc.
Ara ja ho sabem, no cal visionar la segona part. Millor estar assentats al passeig de Mar amb un suc de taronja a la mà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!