SAMFAINA VALLESANA

EL SABADELL DEL SEGLE XXI
Tot just baixar del cotxe tinc la impressió de trobar-me en un altre indret que no té res a veure amb Sabadell. L’amplitud dels espais, la distribució dels blocs de pisos allunyada dels vials, la longitud d’aquests i el tractament de les zones verdes mostra un altre Sabadell, en el meu cas, desconegut fins avui. Em sorprèn, però, la intensitat del trànsit el qual arriba a ofegar les enormes rotondes. Un exemple de la magnitud singular de la zona n’és la mateixa avinguda d’Estrasburg en direcció la Concòrdia, el seu carril bici integrat a la vorera queda reduït  visualment a un punt de l’horitzó entre les línees d’arbres i de fanals que l’acompanyen.

Ja reagrupades la vintena de persones que fem el recorregut, visitem les obres del futur centre cívic amb la sorpresa que ja són acabades i avui estan fent-ne la neteja per moblar la instal·lació i procedir a la inauguració. La visita ens permet accedir al pati incorporat al recinte i des d’aquest a la part superior del terraplè on es troba situada la llegendària masia de Can Llong, de la qual només en queden les parets i la base de la torre d’obra que sustentava el molí de vent per pouar l’aigua. Davant l’estat deplorable de l’edifici, se’ns explica que l’Entesa ha fet diverses propostes, rebutjades pel govern, per iniciar-ne la seva rehabilitació. La privilegiada vista d’alçada, sobre la rotonda i els vials que la conformem, encara emfatitza més la singularitat volumètrica de la zona i fa que les màquines de fotografiar, després de repassar en detall la masia, segueixin disparant per captar imatges d’aquest Sabadell del segle XXI des de tots els angles.

Seguidament avancem pel carrer de Ruiz Villalba amb l’objectiu d’arribar-nos a les obres de la futura ronda Oest. El carrer manté el disseny urbà de la zona, bordejat de blocs d’habitatges entre amplíssims espais oberts i enjardinats, però alguns edificis es veuen pendents d’habitar i tots els baixos comercials estan sense activitat. La majoria de nosaltres és la primera vegada que observem aquest entorn urbà i no ens provoca cap sensació en especial, però veure cada dia les persianes avall passis per on passis,  m’imagino que ha de provocar en els residents la mateixa solitud que trobar-se immersos en un mal son.

L’obres estan molt avançades. Ja podem contemplar els túnels dels vials que enllaçaran amb la carretera de Terrassa, els quals passen per sota de la rotonda feta al mateix nivell del carrer de Ruiz Villalba. Des d’aquí es pot accedir al carrer Walter Benjamin i als blocs d’habitatges situats a l’altra banda de la ronda, que fan límit amb el bosc de Castellarnau per la zona on l’Entesa reclama la construcció de la nova estació de Renfe. Entre nosaltres comentem i lamentem que avui institucionalment encara es prioritzin infraestructures vials d’aquesta magnitud en detriment d’altres models de transport.

Retornem pel mateix carrer però per la vorera contrària. Continuen acompanyant-nos les persianes abaixades dels locals comercials, la sensació d’isolament  s’intensifica al caminar per les solitàries voreres amples, sembla que siguem els únics vianants d’una ciutat fantasma. Situats de nou a l’avinguda d’Europa tornem a distribuir-nos en vehicles per retrobar-nos a la masia de Can Gambús. Pel camí, de pas pel barri de Cifuentes, tenim ocasió de retornar al Sabadell de sempre. La ciutat de cases baixes, carrers i voreres estretes però carregat de vitalitat, amb gent amunt i avall i petites botigues aprofitant qualsevol local per oferir serveis de proximitat. I com deien els veïns, amb els carrers saturats de vehicles, sense gaires opcions per aparcar.

Aquesta visió, però, dura poc. El cotxe ens deixa al peu del turó on està situada la masia de Can Gambús. Accedim al cim. Des del mirador de la terrassa contemplem tota la urbanització feta en l’últim tros agrari entre Sabadell i Sant Quirze. Una esplanada estèril de carrers asfaltats, voreres sense vianants i solars sense edificis a l’espera que algun dia sigui un nou barri de la ciutat. Entre el dispers arbrat s’observa la munió dels fanals metàl·lics que recorren totes les voreres, i a cada cruïlla els colors canviants dels semàfors programats que impassiblement esperen ser útils a algú.

La masia és imponent, les arcades de la galeria superior a quatre cares ens diuen de la seva potència com a nucli agrari en una altra època. Avui però, les obres d’arranjament per instal·lar-hi un restaurant desfiguren la solemnitat del casal pairal, arran del contrast entre les antigues parets de pedra i argila amb les superfícies d’obra a mig fer. Tanmateix el parc de lleure que envolta l’edifici ja esta acabat i algunes famílies amb mainada ja n’estan fent ús.

Tret dels xofers, tots decidim baixar a peu fins el carrer de la Palma. Al ser dissabte bull de persones tafanejant i comprant en els encants. Gustosament, saturats dels espais oberts artificiosos, ens barregem pel mig de l’afluència humana i sense pressa anem avançant cap a l’últim punt de cita, el bar del Centro Galego Nos, lloc on els organitzadors de la sortida hi han previst un excel·lent refrigeri com a cloenda del programa “El Sabadell que volem”… i que ara millor coneixem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!