N’hi ha una altra, més petita i presumiblement més moderna, que em va encantar. És la de Liverpool Street.
SAMFAINA VALLESANA
Bloc d'en Sebastià Ribes i Garolera
Per qui li agradi viatjar en tren, no hi ha sensació més solemne, després d’un llarg viatge, que arribar a l’estació final de trajecte, o sigui amb topalls, i esguardar per la finestra l’entrada del comboi al gran recinte construït amb voltes de ferro laminat i cobert de claraboies i vitralls, com si fossis transportat per una gran serp endinsant-se en un cau majestuós.
A Barcelona el plaer de viure aquets moments ens l’oferia l’Estació de França, fins ser bandejada com a estació central de llargs recorreguts i substituïda per les impersonals i gèlides estacions subterrànies de pas, com ara l’estació de Sants o la futura germana de la Sagrera.
Aquesta percepció de fi de viatge, d’arribada al destí fixat, acompanyada amb la remor suau de l’espai voluminós i la inconfusible flaire a travesses ferroviàries. Aquest moure’t com un més entre la gent que baixa o espera impacient a peu d’andana, on el lliure volum de maletes i paquets no impedeix caminar per l’ample moll fins a la sortida de la gran estació sense cues o cabines de control i accedir a peu pla a la ciutat amfitriona, és el que no hem pogut gaudir de l’arribada a Londres, els condicionants del viatge col·lectiu ens han forçat a fer l’accés a la Gran Bretanya amb avió i després desplaçar-nos amb autocar fins a la ciutat.
Aquesta percepció de fi de viatge, d’arribada al destí fixat, acompanyada amb la remor suau de l’espai voluminós i la inconfusible flaire a travesses ferroviàries. Aquest moure’t com un més entre la gent que baixa o espera impacient a peu d’andana, on el lliure volum de maletes i paquets no impedeix caminar per l’ample moll fins a la sortida de la gran estació sense cues o cabines de control i accedir a peu pla a la ciutat amfitriona, és el que no hem pogut gaudir de l’arribada a Londres, els condicionants del viatge col·lectiu ens han forçat a fer l’accés a la Gran Bretanya amb avió i després desplaçar-nos amb autocar fins a la ciutat.
Tanmateix, així que el programa previst ens ha permès una estona d’esbarjo, hem aprofitat l’ocasió per fer una passejada per l’estació de Paddigton, una de les set estacions més rellevants de l’àrea de Londres. Aquesta terminal ferroviària construïda el 1854 difereix poc de la nostra Estació de França feta setanta cinc anys més tard, perquè totes aquestes infraestructures ferroviàries construïdes entre els segles XIX i XX a banda del disseny mantenen una similitud tecnològica. Són fetes amb ferro pudelat i les peces metàl·liques unides amb reblons entrats en calent, perquè encara no s’utilitzava l’acer actual ni es coneixia la soldadura. Avui són joies de l’enginyeria, colossals peces de museu del temps de la revolució industrial, dignes de formar part d’una ruta turística.
Paddigton Station però, està lluny de quedar en dessús, sigui per sensibilitat, sigui per necessitat, és un nòdul de transport ferroviari plenament actiu, on s’hi va integrar la xarxa de metro i no fa gaire ha incorporat l’enllaç ferroviari directe entre Londres i l’aeroport Hathrow. Vol dir que és possible fer un viatge amb avió fins a la Gran Bretanya i entrar a Londres amb ferrocarril per la llegendària estació de Paddigton, malauradament però, sense sentir els esbufecs de la màquina de vapor.
Bé, n’hem pres nota. Molts indrets ens han quedat per conèixer de la ciutat del Tàmesi. Un dia o altre hi tornarem, serà a cavall de la gran serp.
Bé, n’hem pres nota. Molts indrets ens han quedat per conèixer de la ciutat del Tàmesi. Un dia o altre hi tornarem, serà a cavall de la gran serp.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!