SAMFAINA VALLESANA

A les nou, hora matinera per a nosaltres, hem sortit a comprar el pa. Ja fa quatre hores que el Sol ha eixit pel mar, però a l’avinguda de S’Agaró tot just està arrencant el dia. A aquesta hora recórrer a peu l’eix central té el seu encant. L’Avinguda, de cap a peus, com qui s’acaba de llevar després de fer el tronera, es recupera de la nit anterior i es posa a punt per a viure el nou jorn. Les amples voreres amb algun o altre vianant, comencen a ser preparades per a resistir la riuada humana de la tarda, la qual les farà desaparèixer sota els milers de sabates que es disputaran un espai per a circular-hi en les dues direccions.

Aquí una dona fa la neteja del seu tros de vorera; allà, un home rega les jardineres circulars i escampa el perfum de les flors ruixades; més endavant un empleat municipal  neteja l’asfalt amb la mànega d’aigua per sota dels vehicles aparcats. Quan hi passem ens envaeix una atmosfera agradable d’humitat. A l’altra banda ja qui té cura d’anar buidant les papereres, mentre un transportista trenca la quietud ambient amb la càrrega i descàrrega de caixes de begudes. Si et cal, pots canviar de vorera sense mirar-t’hi gaire, és l’única estona del dia que el trànsit escasseja. Alguns vianants caminen amunt o avall amb pas lleuger per l’ombra, com nosaltres, fent la compra d’allò més indispensable. D’altres no se’n dedueix l’activitat, com aquest pare que avança de cara a nosaltres amb un nadó al cotxet, seguit de dos infants més. Tanmateix la seva cara mostra com el rellotge biològic dels menuts no li permeten cap llicència horària.

Mentre la majoria de botigues encara no han posat el carrer, i les reixes abaixades indueixen a una quietud que embolcalla, pel camí trobem els bars oberts, tranquils i complaents, com si la nit anterior no haguessin trencat cap plat. A dins s’hi veu gent d’edat fent el primer cafè amb llet, però les taules i les cadires es mantenen amuntegades i encadenades a la voravia com si es resistissin a perdre el cordó umbilical amb el brogit de la passada vesprada. De sobte un grinyolar metàl·lic ens fa girar el cap a l’altra vorera, una dependenta matinera arrossega els suports de roba per deixar-los al pas dels passavolants del dia. Sense immutar-se, com si fos l’esgarrifança sorollosa més normal del món,  un gos mig ajupit a l’escocell del davant hi fa la feina, mentre, el seu “servent” espera pacient amb la mà enguantada de plàstic.

Finalment, deixem l’ombra i canviem de vorera per una calçada desèrtica on els semàfors llueixen la seva repetitiva inutilitat. Arribem al forn amb la idea d’acceptar el què hi trobem. Ja se sap, les previsions estiuenques són imprecises, però avui el pa ja ha arribat, és del tipus que desitgem i torrat tal com ens agrada. Magnífic!

De retorn ho comentem. Aquesta passejada del matí, d’un contrast quasi fictici amb l’ambient bulliciós del capvespre, és una de les imatges més estiuenques de Platja d’Aro.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!