Enguany se celebra el milenari de la consagració de l’església de Sant Martí del Canigó. Un motiu extraordinari per a celebrar el començament històric dels fonaments de la nació, per a explicar la nostra història, per a recordar els nostres comtes, l’obra d’Oliba, l’art romànic, Verdaguer i Pau Casals… però el Govern és mut, el departament de Cultura ignora un milenari mític.
La flama vivificadora dels Països Catalans és dipositada al cim de la muntanya mítica amb la creu de ferro i la bandera, al cim del massís impressionant que veien els antics des la via augusta empordanesa i els navigants des de la mar que havia de ser la mar senyorejada pels catalans. El Canigó, la muntanya sagrada on nasqué la llegenda pirinaica, on hi hagué una de les portes de l’infern dels descreguts i on les neus perduren mesos sota la llum intensa de la Mediterrània. El Canigó, el mont Canus, la muntanya blanca.
Enguany, justament el 10 de novembre del 1009, ara fa mil anys, Guifré Cabreta, comte de la Cerdanya i el Conflent i el Berguedà consagrà l’església dedicada a Sant Martí, Santa Maria i Sant Miquel, l’església del monestir benedictí, veí del de Cuixà, de què era abat Oliba d’Elna, jove germà del comte Guifré , fills d’Oliba Cabreta i Ermengarda i germans del malaurat Bernat Tallaferro.
Guifré es convertí en amo de l’església i monestir l’any 1011 per butlla papal. Necessitava que a la seva església reposessin les relíquies d’un Sant miracler, envia dos homes de la seva confiança a cercar-les, aquests les trobaren en una esglesiola sense portes que tanquessin a un petit poble llanguedocià, se les endugueren en la foscor. L’església de Sant Martí acollí el 1014 les relíquies de Sant Galderic, patró de la pagesia catalana . El poble, pagesia i noblesa, tingué Sant Martí com a lloc de peregrinació, per la fama miraclera de Galderic i la seva condició de suplent de Sant Pere com a porter del cel.
Guifré Cabreta es retirà l’any 1035 al monestir amb la seva segona esposa Elisabeth, on portaren una vida recollida de pietat i oració; el mateix comte, per a fer-se perdonar els seus pecats,excavà ell mateix la seva tomba a la dura roca, li serví de llit en vida i ja mort de sepultura.
La història milenària de Sant Martí del Canigó és plena d’història , la muntanya és el lloc regalat de fets llegendaris i sobrenaturals, vetlla com un gegant tel·lúric pels catalans del Nord i del Sud i anirà lligada per sempre a Verdaguer que la cantà i al mestre Casals que visqué l’exili a la seva vora i li dedicà la bella sardana de Sant Martí del Canigó.
I malgrat això, malauradament i per vergonya nostra el milenari es viurà en el silenci oficial. No és per ignorància, és per indiferència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Creiem que el Canigó
fou el bressol d’aquests dos pobles
que Déu feu nació
i van desunir uns homes.
Creiem que el Canigó
serà bressol de retrobada
d’un poble que diu NO!
quan la llei li és imposada.”
(De la lletra de la sardana “Sant Martí del Canigó” amb música de Pau Casals.)
Et faria res d’esmenar l’any 1909 i posar-hi el 1009 correcte? Avui has tornat a fer un d’aquells articles que arxivem a la teva carpeta, dins dels nostres discs durs, i ens agradaria tenir-lo impecable com l’article es mereix. I posats a demanar, …esborra després aquest missatge, no cal mantenir-lo.
Gràcies
Indiferència? o potser… menyspreu…. la muntanya blanca no l’enfosqueix ningú, però. Bona nit
Bona tarda, sóc Jordi Saura, guinista i locutor de dos programes de sardanes i cultura tradicional i popular a Ràdio Sabadell. Aquests programes es distingeixen per fer-se ressò de motes coses que tenen a veure amb la nosta cultura i la nostra història, tot plegat tantes vegades ignorat (voluntàriament, expressament), pr aquest motiu el cap de setmana dels dies 7 i 8 de novembre Sant Martí del Canigó hi tindrà un protagonisme especial (Verdaguer, Pau Casals…)