De manera insistent rep avisos al correu, ” en Pau t’ha convidat a formar part del seu grup d’amics”, o “vols formar part del meu grup d’amics?”, signat per en Berenguera o en Pere.
Gràcies als missatges sap que té una munió de coneguts i saludats a l’àlbum de fotografies més gran del món; també de tant en tant rep estadístiques del nombre d’amics registrats d’en Berenguera, el que li fa creure que com més gran és el nombre més exitós és el seu saludat o conegut.
No voldria que els estimats “facebookaires” creguessin que aquest apunt és una crítica a la seva xarxa social, de cap de les maneres; confessa que són fruit de l’enveja de no tenir un parell de milers d’amics registrats com a tals i d’avergonyir-se de tenir-ne un nombre no registrat però comprovat tan escarransit que entre els dos gèneres no passa de mitja dotzena.
Diuen que els “facebookaires” aporten al seu ciberespai amical fotografies i també videos dels seus viatges i celebracions i inclús escenes de la seva quotidianeitat ; això li recorda aquelles vetllades , després de vacances, a casa d’algun amic o familar que il·lusionat els feia veure les diapositives del seu últim viatge , rebudes amb un badall disimulat. Sap, perquè ho diuen, que d’altres accions es desenvolupen al gran àlbum, plataformes pro causes justes, crides, denúncies i propaganda política. I que són , i ho han demostrat, accions eficaces.
Quan ella era jove no n’hi havia de “Facebook”, clar que no se sabia què era el ciberespai i , a més, quan ella era jove les fotografies no es penjaven, es pegaven a un àlbum amb uns petits triangles o amb pegament fet amb aigua i farina… Ha plogut molt i ha hagut molta més sequera i molts d’aquells àlbums són a un prestatge amb els triangles perduts, les fotografies despegades, els colors esborrats i els negres ensipiats.
El “Facebook” li arriba un xic tard, encara que sempre reconforta, a la seva edat, saber que saludats i coneguts voldrien que engrandís el seu àlbum. Encara que no hi sigui registrada, sàpiguen que ella els estima.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Del Facebook no ho sé…, però el msn sembla una xarxa d’espionatge a petita escala, entre els mòbils, els facebooks i els msn, aquí no es mou cap persona sense deixar petjades… Ens tornarem tothom espies-amistats?…quina por! Bé, suposo que cal mirar la part bona, però tot té el seu què…
salut!
vull dir també en això de ser fora del facebook. A mi ser-hi tres dies me va atabalar d’una tal manera que vaig saber que era el vertígen. Jo tampoc ho critic: Bé està el que està bé per a qui li plagui. Jo agraeixo les convidades però no me registro. En vaig sortir escapada… Me va a la justa mesura vilaweb i de vegades no tinc temps suficient per arribar a tot quant voldria.
par tal d’endinsar-me en aquest món del facebook (i altres). I encara que reconec el que dius (dieu)… haig de dir que té la seua cosa… així he pogut penjar les fotografies de la meua estada a Euskadi (sense cap persona de les que viatjàvem… i no sé encara per quin motiu), i penge altres coses que, de seguida, arriben a molts amics, saludats i coneguts. I també és cert que hi ha solidaritat. Bona vesprada.
Com totes les coses l’invent és bo però despres l’us que se’n fa…..
Està molt bé per a tenir la teva xarxa d’amics o coneguts però no entenc la gent que te 1000 contactes (que no amics) desconeguts i els explica les seves intimitats. Però d’altra banda és una cosa útil per a donar a conèixer iniciatives i projectes (recordeu la campanya d’Obama o la dels 10000 a Brusel·les).