“No crec en la mort” deia, “no hi ha morts, tots som vius, nosaltres som aquí ara, després serem allí”.
Vicenç Ferrer ara ja és allí. La mort no li feia por, és només traspassar una línia invisible. Una senzilla manera d’entendre i definir l’essència de la mortalitat.
Home d’acció, prengué com a guia de vida un principi insubornable, la destrucció de la pobresa, rescatant-hi els pobres. L’Índia el seduí, fou engolit per la serena pobresa, els pobres el commogueren i decidí romandre per sempre al desèrtic paratge d’Anantapur. La pobresa era combatible i es podia vèncer amb el miracle de la voluntat. Bancs de llavors, petites cooperatives, microcrèdits i escoles, hospitals… una obra immensa, realista, una acció serena sense edulcoració. Voluntat i amor. Vicenç Ferrer, home de pau, icona de pau per al món.
No és dia de plor. És allí, no se n’ha anat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
d’una manera o altra segueixen la seva petja. Cal recolzar la seva fundació i altres del mateix caire.
En veure el programa que van dedicar-li, vaig constatar que parlava com a excombatent de la guerra civil. Com que tinc un amic que diu que la seva forma de classificar les persones consisteix a repondre la pregunta “aquest, de quin cantó hauria estat en la guerra civil?” tot i no estar del tot d’acord amb el meu amic, vaig voler saber de quin peu calçava en Vicenç Ferrer. Vet aquí què vaig trobar: Vicenç Ferrer va ingressar voluntàriament al POUM quan tenia 16 anys i, per descomptat, va fer la guerra defensant la República.
Ha mort Vicent Ferrer, un home bo. Això de mort és un dir…
És allí, no se n’ha anat